INTRODUCCIÓ
A finals del segle XIX surgeix la psicoanàlisi a mans de S. Freud. Aquest es va interessar en la seva època per trastorns de difícil explicació amb termes bilògics: les histèries. En aquella època predominava la ciència positivista i, per tant, una malaltia que no es pugués explicar amb termes biològics es considerava una farsa. Encara i així, Freud, un gran neuròleg, va desafiar aquesta visió i se'n va anar a estudiar amb Charcot. Charcot realitzava estudis hipnòtics amb els seus pacients i observava com els processos histèrics en estat hipnòtic desaparexien, no obstant, en estat normal de vigília tornaven a manifestar-se.
Aquesta corrent de la psicologia no es considera una corrent científica ja que no es pot demostrar, ni falsar, de cap de les maneres perquè es basa en representacions mentals, en l'estudi del interior de la ment. Per tant, és una teoria psicològica que, encara que no científica, és de gran interés i ha donat lloc a altres i diverses escoles psicològiques i, que ha més, resulta bastant eficaç per a la teràpia. Cal dir, doncs, que la seva teràpia es basa en el significat de la paraula i l'associació de paraules (parla lliure), en la hipnosis (no tant eficaç i reconeguda) i en la interpretació dels somnis (ja que en el somni s'aconsegueix entrar en un estat "hipnòtic").
A finals del segle XIX surgeix la psicoanàlisi a mans de S. Freud. Aquest es va interessar en la seva època per trastorns de difícil explicació amb termes bilògics: les histèries. En aquella època predominava la ciència positivista i, per tant, una malaltia que no es pugués explicar amb termes biològics es considerava una farsa. Encara i així, Freud, un gran neuròleg, va desafiar aquesta visió i se'n va anar a estudiar amb Charcot. Charcot realitzava estudis hipnòtics amb els seus pacients i observava com els processos histèrics en estat hipnòtic desaparexien, no obstant, en estat normal de vigília tornaven a manifestar-se.
Aquesta corrent de la psicologia no es considera una corrent científica ja que no es pot demostrar, ni falsar, de cap de les maneres perquè es basa en representacions mentals, en l'estudi del interior de la ment. Per tant, és una teoria psicològica que, encara que no científica, és de gran interés i ha donat lloc a altres i diverses escoles psicològiques i, que ha més, resulta bastant eficaç per a la teràpia. Cal dir, doncs, que la seva teràpia es basa en el significat de la paraula i l'associació de paraules (parla lliure), en la hipnosis (no tant eficaç i reconeguda) i en la interpretació dels somnis (ja que en el somni s'aconsegueix entrar en un estat "hipnòtic").
Així va ser com Freud es va donar conta de la importància dels estats de consciència i va definir a la persona com a una entitat de dues parts:
Conscient / Preconscient / Inconscient
(1) (2) (3)
(1) Una part molt petita.
(2) Petita part on l'inconscient aflora
. (3) La part més gran de la nostra entitat que compren els desitjos, traumes, experiències, impulsos...
Partint d'aquesta base va formar la teoria de la personalitat de la següent manera: Es defineix el comportament humà com la dinàmica entre aquests. Aquesta teoria és explicada a través de la metàfora de l'iceberg, tal i com es mostra a la imatge, on l'inconscient, encara que no veu, forma la part més gran.
ID <---> EGO <---> SUPEREGO
(1) (2) (3)
(1) Innata. Es regeix pel principi de plaer: buscar el plaer i rebutjar el malestar (fins als 2 anys de vida)
(2)Adquirida (a partir dels 2 anys): es construeix per la interacció entre el medi. Opera amb el principi de la realitat: té en compte les limitacions, dinàmica entre el que vull i el que puc.
. (3) Adquirida (a partir dels 3 anys). Element social que té en compte els altres: genera sentiments, remordiments... "la veu de la consciència".
Un cop arribats a aquest punt definirem el que Freud denominava com a líbido, que és un concepte que parla d'una energia vital, on bona part de la qual és de caire sexual. Molta gent va menysprear aquest concepte ja que Freud denominava als nens com si fossin uns pervertits i uns perversos egoístes. No obstant, cal dir que l'època en que Freud es trobava afligia una dura repressió contra la sexualitat amb la qual cosa ell va observar com molts dels trastorns que tractava s'originaven per culpa de la repressió sexual. Per això mateix el següent esquema mostra la teoria del desenvolupament psicosexual de Freud, on s'expliquen les etapes que es segueixen fins arribar a la fase adulta i realitzada de la sexualitat d'una persona:
- Oral (2 anys de vida): a través de la boca s'experimenta el plaer (alimentació, curiositat de ficar-se les coses a la boca, succionar... )
- Anal (dels 2 als 3 anys de vida): s'adquireix el control dels esfínters. Es fa conscient d'aquesta part del cos.
- Fàlica (3-6 anys de vida): es descobreixen els genitas (plaer a la zona genital). S'hi pot esdevenir el complexe d' Edip o d'Electra. Aprén la diferenciació dels sexes.
- Latència (6- 12 anys): s'arriba a les portes de la sexualitat fisiològica, se n'adona de les qüestions sobre el sexe.
- Genital: satisfacció plena sense trabes.
Arribem així als mecanismes de defensa. Hi ha "coses" a l'inconscient que si afloressin al conscient esdevindrien traumàtiques i, per tant, els mecanismes de defensa són dispositius interns que forma l'EGO per tal de mantenir l'estabilitat psíquica. La pràctica girarà entorn els mecansimes de defensa descrits per la filla de Freud, Anna Freud, que classifica els mecanismes de defensa en els següents:
- Repressió:manté els impulsos inacceptables fora de l'ID, els manté ocults.
- Negació:
negar esdeveniments i creure's-ho. - Projecció: Veure fora de nosaltres el que hi ha en nosaltre, atribuir als altres desitjos o impulsos inacceptables.
- Racionalització: trobar explicacions racionals de coses que succeeixen.
- Intel·lectualització: intent d'analitzar racionalment per explicar sucessos que no es volen acceptar, es generen actituds crítiques, fredes i distants per tal de prendre distància amb el sucés inacceptable.
- Formació reactiva: fer el contrari que el primer impuls et vol fer fer.
- Regressió: tenir un comportament que correspondría a una etapa anterior del desenvolupament psicosexual.
- Desplaçament: canalitzar l'impuls en una altre direcció, es canvia l'objectiu real del impuls.
- Sublimació: canalització constructiva (o destructiva) d'un impuls perillós. Es transforma el impuls en una conducta acceptable socialment.
O també podeu veure: http://www.youtube.com/watch?v=TTrSmCKfIrM
PRÀCTICA QUATRE
Aquesta pràctica consisteix en "SUBLIMAR ELS PECATS CAPITALS". És a dir, de tot els mecanismes de defensa que hem esmentat anteriorment ens centrarem només en la sublimació. Així doncs, per a cada un dels pecats capitals establers segons la església catòlica buscarem formes o exemples de sublimació constructiva i de sublimació destructiva. En altes paraules, una canalització de l'impuls de manera beneficiosa per un mateix i/o pels demés i una canalització de l'estímul perjudicial per a ell mateix i/o els demés.
Aquesta pràctica consisteix en "SUBLIMAR ELS PECATS CAPITALS". És a dir, de tot els mecanismes de defensa que hem esmentat anteriorment ens centrarem només en la sublimació. Així doncs, per a cada un dels pecats capitals establers segons la església catòlica buscarem formes o exemples de sublimació constructiva i de sublimació destructiva. En altes paraules, una canalització de l'impuls de manera beneficiosa per un mateix i/o pels demés i una canalització de l'estímul perjudicial per a ell mateix i/o els demés.
Aquesta pràctica l'he realitzada amb l'Angie Gañán i la Ivet Martí.
Sublimant els pecats:
Ira: Constructiva: anar al gimnàs, endreçar la casa, fer yoga.
Destructiva:trencar coses, pagar les culpes amb algú altre, maltractar.
Luxúria: Constructiva:masturbar-se, trucar a la teva parella, anar amb prositutes (només en cas de no tenir parella).
Destructiva: violació, pederastia, ser nimfomana, anar amb prostitutes (en cas de tenir parella -ser infidel-).
Gula: Constructiva:menjar sa, no picar entre hores, organitzar bé els àpats, respectar els cins àpats, anar a fer un passeig, posar-te a cuinar.
Destructiva: menjar massa i amb ansietat, que pot provocar obessitat o bulímia, Embutir-se sense sentit, evitar de menjar, robar menjar.
Peresa: Constructiva:tenir un horari regularper dormir, fer migdiades sense excedir-se (d'uns trenta minuts o una hora). Fer alguna activitat activa, com passegar, escoltar música, ballar...
Destructiva: dormir a totes hores, estar apalancat al sofà, ser un "ni-ni" (ni estudia ni treballa).
Supèrbia: Constructiva: practicar i sentir que ho fas bé, sentir-se orgullós d'un mateix, voler aprendre coses noves, voler anar més enllà d'alguna cosa (autosuperar-se) ajudar als altres, presentar-se a un concurs.
Destructiva: ser egoísta, trepitjar als demès, sentir-se superior, no voler ajudar als altres, viure per treballar per aconseguir un ascens.
Enveja: Constructiva: la enveja sana: " a mi també m'agradaria però m'alegro per tu". Voler ser més competent.
Destructiva: ignorar-la, voler ser qui no ets, matar a qui et fa enveja per guanyar la seva posició o cosa que té que tu vols.
Avarícia: Constructiva: voler obtenir les teves expectatives com a persona, voler acabar la carrera, esforçar-se per aconseguir el que vols. .
Destructiva: robar, consumir sense sentit, presentar una patologia obsessiva-compulsiva, presentar el trastorn de Diògenes, no voler compartir, ser egoísta.
CONCLUSIÓ
Per concloure penso que la psicoanàlisi està massa desvalorada pel fet que no sigui científica. No hem d'oblidar que gràcies a Freud i la seva psicoanàlisi es va progressar molt a la seva època, pel que fa el fet de deixar de reprimir exageradament la sexualitat i pel que fa a les dones, ja que gràcies a ell varen començar a "ser més fortes", en el sentit que no se les oprimia tant. A més a més, és ben cert que la seva teràpia ha sigut i continua sent eficaç, potser no plenament, però si és una eina útil que, encara que no hem de considerar com a 100% fiable ens ajuda a entendre molt millor les perones.
Respecte als mecanismes de defensa m'agradaria transmetre la meva impressió que, un cop més, aquests hi són a la vida quotidiana sense que en siguem plenament conscients. Aleshores torna a sorgir la pregunta: quan aquests són prou perjudicials per provocar un trastorn? És, des del meu punt de vista, la pregunta més inquietant que m'apareix al adonarme'n que, dia tras dia, presentem unes actituds que, com bé hem vist, poden desembocar en un trastorn. Cal dir, però, que és clar que hi ha un límit prou lluny, per dir-ho d'alguna manera, que ens separa d'una possible patologia.
Una altre qüestió que m'he plantejat entorn a la pràctica ha sigut, específicament, a l'hora de sublimar la supèrbia i la enveja. En aquestes dues una de les canalitzacions constructives possibles era la de auto superar-se. Primer de tot, aquest ítem ens ha sigut al meu grup una mica difícil ja que, pel que fa l'enveja, algú creia que el voler superar-se a sí mateix no era res més que voler aconseguir el que els demés tenen. Trobo, doncs, que el límit en que aquesta conducta pot ser constructiva o destructiva és molt difús i polèmic. I amb la supèrbia dos quarts del mateix. És per això que cada cop me n'adono més que la psicologia és, en certa manera, molt subjectiva, encara que faci tot lo possible per ser objectiva i científica (cosa que ja m'agrada i hi estic a favor). Amb tot això vull dir, per últim, que per aquesta raó no s'hauria de menysprear escoles psicològiques no científiques com el psicoanàlisi ja que, si més no, tots tenim el mateix objecte d'estudi més complex: l'èsser humà.
Per concloure penso que la psicoanàlisi està massa desvalorada pel fet que no sigui científica. No hem d'oblidar que gràcies a Freud i la seva psicoanàlisi es va progressar molt a la seva època, pel que fa el fet de deixar de reprimir exageradament la sexualitat i pel que fa a les dones, ja que gràcies a ell varen començar a "ser més fortes", en el sentit que no se les oprimia tant. A més a més, és ben cert que la seva teràpia ha sigut i continua sent eficaç, potser no plenament, però si és una eina útil que, encara que no hem de considerar com a 100% fiable ens ajuda a entendre molt millor les perones.
Respecte als mecanismes de defensa m'agradaria transmetre la meva impressió que, un cop més, aquests hi són a la vida quotidiana sense que en siguem plenament conscients. Aleshores torna a sorgir la pregunta: quan aquests són prou perjudicials per provocar un trastorn? És, des del meu punt de vista, la pregunta més inquietant que m'apareix al adonarme'n que, dia tras dia, presentem unes actituds que, com bé hem vist, poden desembocar en un trastorn. Cal dir, però, que és clar que hi ha un límit prou lluny, per dir-ho d'alguna manera, que ens separa d'una possible patologia.
Una altre qüestió que m'he plantejat entorn a la pràctica ha sigut, específicament, a l'hora de sublimar la supèrbia i la enveja. En aquestes dues una de les canalitzacions constructives possibles era la de auto superar-se. Primer de tot, aquest ítem ens ha sigut al meu grup una mica difícil ja que, pel que fa l'enveja, algú creia que el voler superar-se a sí mateix no era res més que voler aconseguir el que els demés tenen. Trobo, doncs, que el límit en que aquesta conducta pot ser constructiva o destructiva és molt difús i polèmic. I amb la supèrbia dos quarts del mateix. És per això que cada cop me n'adono més que la psicologia és, en certa manera, molt subjectiva, encara que faci tot lo possible per ser objectiva i científica (cosa que ja m'agrada i hi estic a favor). Amb tot això vull dir, per últim, que per aquesta raó no s'hauria de menysprear escoles psicològiques no científiques com el psicoanàlisi ja que, si més no, tots tenim el mateix objecte d'estudi més complex: l'èsser humà.
Magnífica reflexió, Vicky!
ResponderEliminarBona feina!