ACTITUDS ROGERIANES

INTRODUCCIÓ:

  

Continuant amb la Psicologia Humanista en aquesta pràctica ens centrarem en un altre dels grans autors d'aquesta docència, Carl Rogers. Algunes de les seves obres més destacades són: "El camino del ser", "El proceso de convertirse en persona" i "Libertad y creatividad en la educación". Va revolucionar la psicoteràpia i fou el primer en plantejar-se fer entrar una càmera a l'estudi, és a dir, va introduir un estudi científic en el procés de la psicoteràpia. 

Una de les aportacions més importants en l'estudi de les persones fou el seu mètode de teràpia centrada en el client que avarca totes les interaccions del client, tant amb el terapeuta com amb tots els demés. Amb això fa un gir en la teràpia, d'on molts autors l'han criticat, ja que qüestiona la figura de l'expert defensant que el qui sap més d'un mateix és cadascú, i no l'especialista. En aquest tipus de teràpia predomina sobretot la no directivitat ja que no s'han de donar consells, sinó facilitar les condicions òptimes i la comunicació.

La seva teoria contrasta amb les freudirianes i les socials ja que ell fa servir la empatia per tal de comunicar-se amb el client.  Però, per què ho fa així? La resposta la trobem en la seva teoria més destacada que defineix les tres actituds bàsiques i suficients per a un bon desenvolupament. Abans de nombrar-les cal dir que Rogers també creia en una tendència al creixement positiu però que, a diferència de Maslow, ho denominava com a una tendència a l'autoactualització. Rogers defensava que cada persona posseeix en el seu interior la saviesa per saber com créixer i només havia de disposar d'unes condicions òptimes perquè això pugés esdevenir-se. Per això parla també de condicions favorables o desfavorables, relacions saludables o insalubles, contextos a favor del desenvolupament o en contra, etc, i es centra en ells. 

Aquest vídeo eplica una mica millor la teràpia que feia servir C.Rogers:

terapeuta centrado en el cliente 

Cal dir que aquestes actituds les ha d'experimentar l'individu, és a dir, ha de sentir -les i viure-les, no només "saber-les fer". Així doncs, les actituds que una persona ha de presentar per tal de poder viure i experimentar de manera saludable i, per tant, poder desenvolupar-se cap a un creixement positiu, són: 

1. Acceptació incondicional: no tenir prejudicis. Acceptar les persones pel que són, sense distincions d'ètnia, estudis, condicions... S'ha de saber distingir que és el que una persona és i el que fa ja que podem acceptar a algú però no estar d'acord amb les seves opinions. 
2. Comprensió empàtica: Apreci positiu. Capaciat de posar-se en la pell de l'altre i viure i sentir el que ell sent, és a dir, veure el món des de el seu punt de vista. Rogers diu que amb un sol minut a l'any que ens sentíssim totalment entesos ja hi havia prou. 
3. Autenticitat, congruència i coherència: Sentir, pensar i actuar de manera coherent, sense contradiccions.

PRÀCTICA 7:

 

La pràctica realitzada consisteix en fer un comentari o reflexió al voltant del següent reportatge (el link dóna a una pàgina on hi ha un breu resum i a l'altre link per tal de veure el vídeo).

http://www.taringa.net/posts/ciencia-educacion/7819548/Pensant-en-els-altres--Toshiro-Kanamori-_Catal_-_megavideo.html

Aquest, s'anomena "Pensant en els altres" i es va emetre a TV3 al programa 60 minuts. Tracta del seguiment, durant tot un any, del progrés d'una classe de quart A del Japó. Aquest reportatge mostra la tendresa a l'hora d'explicar l'educació i el professor Toshiro Kanamori és capaç d'ensenyar als seus alumnes a trobar un sentit a la vida i saber-la viure. Per fer-ho la seva manera d'educar té en compte els sentiments dels altres, de cada un dels seus alumnes, i fa que s'expressin entre ells per poder comprendre's mútuament i establir llaços afectius entre ells. Cada dia tres nens llegeixen cartes als seus companys on parlen dels seus sentiments honestament. A la classe, a part del programa lectiu, s'ensenya què és la felicitat, com compartir el dol, com solucionar problemes, com ajudar, etc.

En aquest vídeo es veu clarament les actituds rogerianes. Per començar podem veure l'acceptació incondicional, ja que tots es duen bé, amb més o menys afectivitat entre ells, però ningú és rebutjat. Excepte un cop, on es veu que s'han rigut d'algú a qui li costa més estudiar i treu males notes. No obstant, gràcies a la intervenció del mestre, els nens se n'adonen del seu error.

Un dels casos és quan una de les nenes explica la mort del seu pare quan ella era petita al sentir com un company seu explica la mort de la seva àvia. En aquest moment la nena es posa a plorar i tothom sent, en part, el dolor de la seva companya. És un clar exemple de comprensió empàtica, encara que no sigui una empatia total, ja que la nena és capaç d'entendre el dol del seu company per la pèrdua de l'àvia i els seus companys també senten dolor per ells. Vull recalcar com és gràcies al context de comprensió i comunicació que hi ha a la classe el que fa que la nena tregui aquesta experiència dolorosa per ella. Aquesta escena és, des del meu punt de vista, una de les més profundes emocionalment.

Un altre exemple és quan un dels companys es comporta malament durant la classe i el professor el castiga sense anar a provar un dels projectes que han realitzat entre tots. Els seus companys surten a al seva defensa, al·legant que, encara que s'ha portat malament, el projecte l'ha realitzat i ha participat correctament i que per això té dret a provar-lo com tots els altres. És, des del meu punt de vista, un clar exemple d'acceptació incondicional ja que els companys, encara que saben que el que ha fet està malament i no hi estàn d'acord, l'accepten i el volen amb ell.

Finalment, dir que tots també mostren una bona coherència (fent referència a la tercera actitud rogeriana), ja que són capaços de comunicar-se correctament i de transmetre els seus sentiments amb autenticitat, sense màscares ni falsetats. 

CONCLUSIÓ:

Personalment he trobat el reportatge no només interessant, sinó molt profund. És increïble com els nens són capaços de transmetre els seus sentiments i com el professor actua de manera estricte i flexible a la vegada. Sobretot, m'ha agradat molt el professor. Vull dir que trobo admirable la manera en que maneja la classe i la seva tendresa en tractar els nens. A més, queda ben clar com els nens se l'estimen molt i com el professor els hi correspon.

Penso que és impossible que es donin les tres actituds que denomina Rogers. Com a molt es poden donar d'una manera espontània i temporal, és a dir, en un moment. Tal i com diu Rogers, un minut de empatia total seria suficient. No obstant, crec que, justament la empatia total, és la més impossible de totes. Primerament, l'acceptació incondicional penso que sí que es pot donar, ja que molta gent t'accepta pel que ets, com el pare, la mare, la parella, etc. Tanmateix, no deixa de ser una cosa molt puntual. Pel que fa l'empatia, en canvi, és més complicada. Penso que sí que s'és capaç de sentir el que l'altre sent però només aproximadament, cosa que ja és suficient per portar a un enteniment mutu. Però continua essent aproximat, ja que no tothom sent les mateixes experiències d'igual manera. A més a més, l'altre no és capaç de saber amb certesa que sents el mateix que ell, així que només s'aferra a la creença que, simplement, l'entens. Per últim, l'autenticitat, la congruència i la coherència. Aquí crec necessari separar el que és autenticitat i el que és la coherència i congruència. Per començar, ser autèntic podria significar ser, simplement, tal i com ets, sense màscares, sense fingir... Això, inevitablemenet, porta a la coherència, ja que si ets autèntic sempre seràs coherent amb tu mateix, faràs el que sents, diràs el que penses, etc. Però, un cop més, ho trobo impossible. Les situacions en que ens trobem diàriament, els contextos, la sociabilitat... tots aquets aspectes ens fan reprimir-nos o actuar de manera diferent. Un exemple molt clar és el com actuem amb un desconegut i com amb un amic. És clar que al desconegut el tractaràs d'una manera molt més formal i a un amic no, ja que hi ha més confiança.

Per aquests motius, encara que el vídeo mosti certa esperança en poder realitzar les actituds descrites mai es podrà arribar al 100%, això seria una utopia. Malgrat tot, no s'ha de despreciar a Carl Rogers. Així com en l'altre pràctica de Maslow vaig mostrar un cert "despreci" sóc molt més seguidora de Carl Rogers ja que penso que la seva teràpia és una de les més correctes que hi ha, sobretot perquè defensa que qui sap d'un mateix és un mateix. Té tota la raó perquè, tal i com he dit amb l'autenticitat, els contextos ens fan canviar per tal d'adaptar-nos i així ningú ens pot arrivar a entendre del tot. A més, trobo que les actituds que descriu, encara que impossibles, no deixen de ser reals, ja que són necessàries per sentir-se a gust amb la vida.

NECESSITATS HUMANES

Introducció:

La Psicologia humanista va sorgir al segele XX entre les dècades dels anys 40 i 50 i és una de les grans forces en la història de la Psicologia, concretament, és considerada la tercera gran força. Aquesta nova escola va sorgir com a interacció del conductisme i el psicoanàlisi que consideraven bases semblants encara que fossin dos teories posades. Aquest dos models excloien un conjunt de comportaments importants i innats, com l'altruisme o la realització personal. La Psicologia humanista preté posar de manifest els seus aspeces existencials, considerant-la com un tot, és a dir, d'una manera global, no com s'havia fet fins ara, que es reduia l'ésser humà ja fos en els seus aspectes negatius (psicoanàlisi) o en aquells que tans sols s'observen (conductisme). Per això mateix la Psicologia Humanista posa en rellevancia tot el que no és verbal, els estats emocionas, estats de conciència , etc. 

Un dels teòrics humanistes més importants d'aquesta escola és Abraham Maslow. Juntament amb Carl Rogers varen defensar un model de persona amb una tendència innata a la realització, al coneixement amb un caire positiu. No obstant, per aquesta pràctica ens centrarem només en A.Maslow.  Abans de tot, algunes de les obres més importants que podriem recalcar són "motivación y personalidad", "El hombre autorealizado" y "La personalidad creadora".

Així doncs Maslow parla de l'autorealització i parla de les necessitats: tot allò que si no és cobreix la persona mor o es posa malalta. També cal destacar el que ell anomena les falses necessitats o pseudonecessitats que són aquelles que no provoquen cap mal físic però que es confonen amb les necessitats bàsiques. Com bé estem veient el model de Maslow es basa en una classificació de les necessitats humanes (d'aquí el títol de la pràctica). Per això mateix trobem la famosa piràmide de Maslow: 

Aquesta piràmide sol constar dels 5 ítems que es poden observar però també se'n poden trobar de més complexes i amb diferent orde.  Així doncs, al primer pis trobem les necessitats necessàries per viure, entre el segon, el tercer i el quart, aproximadament, hi ha les necessitats psicològiques que consten del sentiment de sentir-se segur, sentir-se estimat i acceptat per els demés i sentir-se bé amb un mateix. I per últim trobem la necessitat més espiritual, l'autorealització, al qual molt poca gent hi arriba. A cada un d'aquets nivells se l'hi podria associar alguna patologia, però d'una manera ambigua. Per exemple, per la seguretat podriem trobar un trastorn d'ansietat o obsessió en el bloc 3, d'amor i pertinença. Pel que fa a l'últim pis també cal dir el que Maslow anomena com a experiències cimeres, que són aquells moments puntuals d'extrema felicitat on tot sembla que estigui bé i que tingui sentit. És clar que tothom té, de tant en tant, aquestes experiències i el fet de trobar un sentit a la vida i de maximitzar el nostre potencial, és a dir, de realitzar-se a un mateix, fa que s'arribi al pic màxim d'aquestes experiències.

A partir d'aquesta piràmide es va desenvolupar la teoria de la motivació. Per tal d'introduir-nos en aquesta teoria deixo citada la següent frase de Maslow: "Es cierto que el hombre vive solamente para el pan, cuando no hay pan. Pero ¿qué ocurre con los deseos del hombre cuando hay un montón de pan y cuando tiene la tripa llena crónicamente"

 

¿Què vol dir amb això? Va ser el psicòleg Herzberg qui, sobretot, va desenvolupar la teoria. Per a ell hi ha dos factors que expliquen la motivació:
- Factors motivadors: els que determinen la satisfacció d'un mateix al realitzar alguna cosa.
- Factors higiènics: aquells que estàn relacionats amb el contexte en el qual es troba i el tracte que rep dins d'aquest contexte.
Així doncs la piràmide de Maslow queda de la següent manera:

Molts altres autors han desenvolupat les seves teories a partir de la piràmide de Maslow, Gregor, Taylor, etc.















Pràctica 6:

La pràctica gira al voltant d'aquells comportaments orientats a la satisfacció de les necessitats. Podem distingir, doncs, entre:

• Comportaments constructius:  són aquelles on s'assoleix un objectiu i en surt beneficiat aquell qui l'ha assolit i els demés.
• Comportaments destructius: són unidireccionals, és a dir, es pot assolir l'objectiu però algú en surt perjudicat. 
• Comportaments fallits: no s'assoleix l'objectiu. 

D'aquí que la teràpia humanista es centri en analitzar els comportaments o símptomes d'un trastorn per tal de donar eines constructives per tal de realitzar els seus objectius d'una manera favorable. 

La pràctica consisteix en, de cada un dels 5 nivells de la piràmide de Maslow, buscar un exemple dels comportaments citats anteriorment. Aquest treball ha sigut realizat per la Paula Llorens, la Lourdes Manresa i la Vicky Guarinos. 

 

1.Necessitats fisiològiques: 

• Comportament constructiu: Preparar un àpat per a tothom de la familia.     
• Comportament destructiu: Una mare que només es prepara el seu menjar i per als seus fills no. 
• Comportament fallit: Té gana però per no engreixar-se busca altres alternatives que no la nudreixen, com ara bé veure molta aigua o mastegar xiclet.   

2.Necessitats de seguretat: 

• Comportament constructiu: Viure en un barri conflictiu i instal·lar una alarma de seguretat per tal de protegir tota la familia. 
• Comportament destructiu: Un dels membres de la familia, per exempl el pare o la mare, marxa de casa i això perjudica psiíquicament i econòmicament als fills.  
• Comportament fallit: Presentar una actitud agressiva i violenta a tots aquelles que et fan por o et donen inseguretat, com ara bé apallisar a algú. 

3.Necessitats d'amor i pertinença: 

• Comportament constructiu: Arribar a un lloc on ets nou (com ara bé , a la universitat el primer any) i ser sociable, intentar fer amics, ser generós, interessar.-se pels demés...  
• Comportament destructiu: Fingir ser qui no ets per tal de caure bé als demés i donar més bona imatge. 
• Comportament fallit: Fingir ser qui no ets i que la teva imatge no sigui benvinguda o acceptada i, per tant, no fas amics.

4.Necessitats d'autoesima: 

• Comportament constructiu: Una familia amb problemes que no present prou atenció al seu fill on el fill intenta ajudar per resoldre els problemes i  es sent competent ja que més o menys surt bé i li presten més atenció.  
• Comportament destructiu:  El fill d'aquesta familia s'escapa de casa per cridar l'atenció i fer veure que es sent malament perquè no el fan cas.  
• Comportament fallit: No s'afronten els problemes i el fill arriba a l'extrem de suicidar-se. 

5.Autorealització: 

• Comportament constructiu: En la feina s'ha de fer un projecte nou i l'has realitzat molt bé amb la qual cosa t'ascendeixen.  
• Comportament destructiu: La idea del teu projecte ha sigut d'un altre company i no comparteixes els mèrits, essent tu l'únic beneficiat. 
• Comportament fallit: El cap fa rectificacions al teu projecte i et diu que no és prou bo i que t'ha sequivocat, sents com no has assolit l'objectiu de fer bé el projecte. 

Conclusions:

Després d'aquesta pràctica m'he adonat que, si el punt culminant de la nostra existència és arribar a l'autorealizació, és molt difícil i, des del meu punt de vista, impossible. Penso que tothom, o gairebé tothom, en algunt moment de la seva vida s'ha sentit autorealizat, i no parlo només d'alguna experiència cimera, sinó una experiència més duradera: un dia, una setmana, un mes, potser anys i tot. No obstant, trobo que és impossible mantenir el nivell de l'autorealizació per a tota la vida ja que la vida dóna masses voltes, tot canvia inevitablement i el nostre punt de vista també canvia. Potser m'equivoco i sí que hi ha gent que ha conseguit mantenir-se sempre autorealitzat o, si més no, encara que en algún moment hagi caigut ha pugut tornar a aixecar-se i seguir en la mateixa línea d'abans. Si és així, m'agradaria conèixer algú així, perquè, per dir-ho d'alguna manera, si no ho veig no m'ho crec.

He trobat sobretot molt interessant la pràctica entorn dels comporaments orientats a satisfer les necessitats. Ja havia conegut abans la piràmide de Maslow, com molts altres, i he trobat molt més coherent els comportaments que es donen que no pas la piràmide en sí. Com es pot entreveure, personalment no sóc gaire seguidora d'en Maslow o, més ben dit, de la psicologia humanista en sí. No obstant m'agraden molltes de les qüestions que hi giren entorn, com ara bé la teoria de la motivació, que trobo també més coherent que la piràmide en sí. Quan parlo de si trobo més coherent o no, ho dic en el sentit que trobo injustificat la manera en que Maslow jerarquitza les necessitats, és a dir, per exemple, no trobo necessari sentir-se segur abans d'estimar algú, bé es pot donar que quan comença a estimar algú és quan es troba protegit.

Bàsicament no sóc gaire seguidora de la psicologia humanista perquè molt poques vegades he vist a algú que vagi cap al camí de l'autorealització i del coneixement i que tingui uns comporament innats que són "bons". Si més penso que gairebé tothom va pel seu propi camí sense preocupar-se dels demés, i molt menys si aquests "demés" no són pròxims. Però bé, hi ha molts punts de vista diferents i aquest és, sens dubte, un dels més optimistes i atractius que hi ha.

FREUD: "LA PASIÓN SECRETA" i la sexualitat

Títol: "Freud, la pasión secreta".

Direcció: John Huston.

Guió: Charles Kaufmann, Wolfgang Reinhardt y John Huston.
Intérpretes: Montgomery Clift, Susannah York, Larry Parks, Susan Kohner, Eileen Herlie, Fernand Ledoux, Eric Portman y David McCallum.
Any: 1962.
Duració: 139 minuts.

Sinopsis: Es tracta d'una pel·lícula biogràfica que narra la vida científica de S. Freud (1856-1939) a partir de l'any 1885. Primerament podem observar el rebuig dels seus companys per la posició de Meynert, que diu que només és malaltia allò que orgànicament es pot demostrar, no com les histèries. Però Freud no es dóna per vençut i se'n va amb Charcot, on observa la hipnosis i comença a desenvolupar la catàrsi juntament amb l'ajuda de Breuer. Una de les pacients que cal destacar es Cecily, qui sembla enamorar-se de Breuer i qui ens mostra un clar exemple i motivació per a Freud per desenvolupar la seva teràpia. Així doncs, un cop que sembla que Cecily és curada Freud torna a Viena a expossar els seus avanços. No obstant, continua sent criticat i Breuer renega de les idees Freudianes. Finalment podem veure com Freud pateix una crisi, sobretot quan va al cementiri on el seu pare està enterrat. És aleshores quan es comença a donar conta de la dimensió del psiquisme, al adonar-se'n que el que la ment "diu" i el que és la realitat són diferents. La pel·lícula, finalment, acaba d'una manera extranya ja que, encara que socialment fracasa el protagonista, Freud, troba el seu propi triomf. 

INTRODUCCIÓ: 

Després de veure la pel·lícula citada, el professor Ernets Luz ens ha demanat que escollíssim un tema que ens hagués cridat l'atenció i el desenvolupéssim. Per tal de fer això he girat entorn un personatge que m'ha cridat molt l'atenció, en Meynert. Meyenert, gran defensor del positivisme de Van Helmozt, es nega a reconèixer la histèria com a malaltia ja que no es pot trobar cap indici orgànic de les paràlisis que les pacients patien. Encara i així ell mateix és víctima d'aquesta malaltia i es veu patint nombrosos símptomes característics de la histèria. No és fins ben tard que reconeix al mismísim Freud el que durant tants anys ell mateix ha negat.  

I jo em pregunto: per què? ¿Com pot ser que negui la malaltia quan ell mateix la pateix? Al principi volia fer la pràctica entorn els dos mecanismes de defensa que semblen explicar aquesta situació: la negació i la repressió. Però la pregunta continuava sense respondre'm. Sí, sembla bastant clar que Meynert es reprimeix i es nega a sí mateix  però, per què ho fa? Com respondria Freud a aquesta pregunta? Tenint en compte el que s'observa a la pel·lícula i les teories que es desenvolupen m'atreveixo a dir que Freud respondria amb la teoria psicosexual ja que, pel que observa, sembla ser que totes les histèries estan provocades per una repressió de caire sexual. Per aquesta raó la pràctica següent farà un breu repàs a la sexualitat, què és i què ha sigut; al líbido, a la teoria psicosexual de Freud i, finalment, tot el que ha representat. 

PRÀCTICA 5:

La sexualitat: Per començar farem un breu resum sobre què és la sexualitat i quins punts de vista se n'ha tingut d'ella al llarg de la història. La sexualitat es pot definir com a un conjunt de condicions anatòmiques, fisiològiques i psíquiques que caracteritzen cada sexe (home o dona) i ha evolucionat conjuntament amb la mentalitat de l'ésser humà. Adjunto el link d'on he extret gaire bé tota la informació:
http://www.sexologia.com/index.asp?pagina=http://www.sexologia.com/articulos/culturas/lasexualidadenlahistoria.htm
El primer punt de vista sobre el sexe que va perdurar durant segles i es podria dir que va començar a l'edat prehistòrica fou el pensar que la sexualitat només era de caràcter instintiu per a la procreació i, per tant, qualsevol forma de sexe (com ara bé la homosexualitat) que no comportés un fi reproductor no era ben considerada. També va ser un tema molt controlat per la religió. Primerament, en les cultures heléniques i llatines el acte sexual era considerat una manifestació i es feien nombroses orgies dedicades a Déus, com a Dionisio (divinitat masculina). En aquests rituals s'oferia un regal als Déus per tal que ells els hi fessin algun favor. Algunes de les costums més impressionants d'aquesta època són: la prostitució sagrada, originari a Àsia, i que la dona verge havia d'oferir la seva virginitat a la Deessa Venus a través de la unió amb algun sacerdot. Amb el temps aquesta creença va esfumar-se i la religió va prendre un altre caire, molt més controlador i manipulador, amb la sexualitat.

La religió jueva va ser una de les primeres en reprimir la sexualitat, particularment a les dones que eren considerades simples objectes sexuals. El cristianisme també va canviar la seva visió sota les seves predicacions d'amor als semblants, però al final es va convertir en una força repressiva i va difondre la creença que el sexe és quelcom impur i despreciable durant molts anys. El islamisme és una de les religions que reprimeixen la sexualitat amb més força i desconsideració contra les dones. No obstant,en Orient no succeïa el mateix. La societat va buscar el desenvolupament sobre el sexe, per això podem trobar els famosos llibres eròtics hindús, com el Kama Sutra. La seva sexualitat, però, no va triomfar ja que es tenia, i es continua tenint, una dura repressió contra la dona.

L'inici del segle XX va comportar un important moviment feminista que va sentar les bases per a la igualtat entre sexes amb la qual cosa la seva sexualitat va començar a donar-se a conèixer. Així, a poc a poc, els tabús imposats van començar a desaparèixer. En aquest mateix segle, el psicòleg Sigmund Freud va desenvolupar les seves teories sobre la sexualitat humana. Aquestes van causar un gran escàndol, sobretot per la errònia interpretació de la seva manera d'explicar-ho. Encara que en un principi les seves teories es van considerar obscenes va ser gràcies a elles que es va donar una veritable revolució sexual on, tant homes com dones, començaren e entendre la seva sexualitat.

Després d'això va néixer la sexologia a mans dels doctors W.H Masters, V.Jonson, Alfred Kinsey, etc. Els seus estudis apareixen entre la dècada dels 30 i dels 80. En la dècada dels 60 moviments juvenils van portar la sexualitat a considerar-se com una qualitat única dels humans, encara que avui en dia hi ha estudis que demostren que els animals presenten també una sexualitat que no és només de caire instintiu. Va ser durant aquesta època que es va introduir l'educació sexual a les escoles d'occident. Avui dia, la sexualitat és cada vegada més plena i necessària.

Sigmund Freud:  En el camp de la sexualitat destaca per ser un dels primers que li atorga importància com a determinant de les conductes humanes. Per a ell, les relacions sexuals són naturals i la seva repressió és el que provoca trastorns en la personalitat. Això ho explica amb el seu model de la ment (no entrarem en detalls de si és el primer o el segon model) on la ment té energia que circula constantment i si aquesta queda bloquejada s'hi esdevé un trastorn. Per això mateix el que més l'interessava era el desig sexual que formava l'energia. És per aquesta raó que va descriure el libido, que es refereix a l'energia vital, a una espècie de fluid que sorgeix de les zones erògenes, i que es canalitza d'una manera o altre. Per tant, libido es troba estretament determinat per les pulsions, que són aquelles "conductes" que guien el comportament i desig sexual cap a un fi. Hem de diferenciar entre dos pulsions complementaries entre elles:
- Pulsions d'Eros o d'amor: són aquelles de caire instintiu, relacionades amb la supervivència i reproducció.









- Pulsions de Thanatos o de mort: relacionades amb l'agressivitat o bé la desaparició de la tensió provocades pel desig i la necessitat.


 També es parla de que la sexualitat no és única i exclusiva dels adults, sinó que s'identifiquen formes de plaer des de la infantesa ja que segons Freud tenim una atracció innata cap al plaer que proporciona la satisfacció de les nostres necessitats.





Les pulsions infantils: Fases del desenvolupament psicosexual     "Al principio de placer le sobreviene el principio de realidad". (Sigmund Freud)

• Fase oral (2 anys de vida): el nen descobreix el món a través de la boca i sent plaer. El JO que comença a construir-se gràcies al libido comprèn molt vagament la existència del món exterior. 
• Fase sàdica anal (2-3 anys): el nen es fa conscient d'aquesta part del seu cos i comença a controlar els esfínters. Segons la educació els hi dona un valor més positiu o negatiu. S'observa que el JO està constituit i que existeix un món exterior que provoca plaer o desplaer.
• Fase fàlica (3-6 anys): es descobreixen els genitals i la diferència entre sexes. És en aquesta fase on s'hi esdevé el famós complexe d'Edip o d'Electra.
• Fase de latència (6-7 anys): les qüestions sobre sexe adopten un caire negatiu i vergonyós ja que se n'adona que no són de bona educació. La sublimació, que és la modificació o canalització  del desig original per un altre és el fi més important d'aquesta fase.  
• Fase genital: Satisfacció plena sense trabes. A la pubertat reapareix el interès per al sexualitat i aquesta s'orienta. Es busca un nou objecte sexual o parella afectiva i està relacionat amb la fase fàlica. 

CONCLUSIÓ:


Abans de tot, vull dir que quan vaig començar a buscar informació sobre la història de la sexualitat no em pensava que Freud hi aparegués, almenys no amb gaire rellevància. No obstant, m'he trobat que  totes les pàgines hi feien referència i li donaven importància, cosa que m'ha cridat l'atenció ja que em pensava que Freud era conegut sobretot per la psicoanàlisi, però que respecte a la sexualitat només havia sigut criticat o malinterpretat i que per això no apareixeria amb tanta força en aquest tema.


Referent al personatge de la pel·lícula que em va cridar l'atenció, Meynert, per tal d'explicar la seva histèria només podem arribar a la conclusió que deu haver patit repressió sexual, que s'ha quedat estancat (fixació) en alguna fase psicosexual o bé que ha experimentat algun fet traumàtic, encara que són tot especulacions. Pel que fa a la seva conducta, com ja s'ha dit a la introducció, és clar que fa servir mecanismes de defensa, sobretot el de la negació, per tal de continuar fidel als seus ideals. Crec que aquest fet contribueix també a que es manifesti la histèria ja que no deixa de ser una repressió.

Trobo que la sexualitat és un tema que, encara que avui dia es digui que està molt menys reprimida, continua essent injusta, sobretot pel que fa a les influències que rebem dels tòpics entre la sexualitat d'homes i dones que ja ens fan actuar de manera diferent o bé reprimir-nos. He trobat sobretot interessant el fet que la religió, abans de fer de la sexualitat una arma de manipulació (almenys des del meu punt de vista), fes de l'acte sexual un acte de regal pels Déus, ja que aquest punt de vista dóna al sexe un caire diví que crec que val molt la pena. L'únic punt dèbil que té és que es fes amb la intenció de rebre un favor a canvi i es tregués importància al fet que el sexe és un acte normal, que vist des d'aquesta perspectiva no deixa de ser una qualitat més proporcionada pels Déus.


Finalment, dir que m'ha agradat fer aquesta pràctica d'aquesta manera tan lliure ja que m'he pogut centrar en allò que m'interessa i realitzar-la al meu gust. 

MECANISMES DE DEFENSA

INTRODUCCIÓ

A finals del segle XIX surgeix la psicoanàlisi a mans de S. Freud. Aquest es va interessar en la seva època per trastorns de difícil explicació amb termes bilògics: les histèries. En aquella època predominava la ciència positivista i, per tant, una malaltia que no es pugués explicar amb termes biològics es considerava una farsa. Encara i així, Freud, un gran neuròleg, va desafiar aquesta visió i se'n va anar a estudiar amb Charcot. Charcot realitzava estudis hipnòtics amb els seus pacients i observava com els processos histèrics en estat hipnòtic desaparexien, no obstant, en estat normal de vigília tornaven a manifestar-se.

Aquesta corrent de la psicologia no es considera una corrent científica ja que no es pot demostrar, ni falsar, de cap de les maneres perquè es basa en representacions mentals, en l'estudi del interior de la ment. Per tant, és una teoria psicològica que, encara que no científica, és de gran interés i ha donat lloc a altres i diverses escoles psicològiques i, que ha més, resulta bastant eficaç per a la teràpia. Cal dir, doncs, que la seva teràpia es basa en el significat de la paraula i l'associació de paraules (parla lliure), en la hipnosis (no tant eficaç i reconeguda) i en la interpretació dels somnis (ja que en el somni s'aconsegueix entrar en un estat "hipnòtic").

Així va ser com Freud es va donar conta de la importància dels estats de consciència i va definir a la persona com a una entitat de dues parts:

Conscient   /   Preconscient   /   Inconscient

      (1)                             (2)                         (3)

                                                                   (1) Una part molt petita. 

                                                                   (2) Petita part on l'inconscient aflora

.                                                                  (3) La part més gran de la nostra entitat que compren els desitjos, traumes, experiències, impulsos...

Partint d'aquesta base va formar la teoria de la personalitat de la següent manera:  Es defineix el comportament humà com la dinàmica entre aquests. Aquesta teoria és explicada a través de la metàfora de l'iceberg, tal i com es mostra a la imatge, on l'inconscient, encara que no veu, forma la part més gran.

ID <---> EGO <---> SUPEREGO          

(1)                    (2)                         (3)

                                                                   (1) Innata. Es regeix pel principi de plaer: buscar el plaer i rebutjar el malestar (fins als 2 anys de vida)

                                                                   (2)Adquirida (a partir dels 2 anys): es construeix per la interacció entre el medi. Opera amb el principi de la realitat: té en compte les limitacions, dinàmica entre el que vull i el que puc.

.                                                                  (3) Adquirida (a partir dels 3 anys). Element social que té en compte els altres: genera sentiments, remordiments... "la veu de la consciència".

Un cop arribats a aquest punt definirem el que Freud denominava com a líbido, que és un concepte que parla d'una energia vital, on bona part de la qual és de caire sexual. Molta gent va menysprear aquest concepte ja que Freud denominava als nens com si fossin uns pervertits i uns perversos egoístes. No obstant, cal dir que l'època en que Freud es trobava afligia una dura repressió contra la sexualitat amb la qual cosa ell va observar com molts dels trastorns que tractava s'originaven per culpa de la repressió sexual. Per això mateix el següent esquema mostra la teoria del desenvolupament psicosexual de Freud, on s'expliquen les etapes que es segueixen fins arribar a la fase adulta i realitzada de la sexualitat d'una persona: 

• Oral (2 anys de vida): a través de la boca s'experimenta el plaer (alimentació, curiositat de ficar-se les coses a la boca, succionar... )
• Anal (dels 2 als 3 anys de vida): s'adquireix el control dels esfínters. Es fa conscient d'aquesta part del cos.
• Fàlica (3-6 anys de vida): es descobreixen els genitas (plaer a la zona genital). S'hi pot esdevenir el complexe d' Edip o d'Electra. Aprén la diferenciació dels sexes.
• Latència (6- 12 anys): s'arriba  a les portes de la sexualitat fisiològica, se n'adona de les qüestions sobre el sexe.
• Genital: satisfacció plena sense trabes. 

Així doncs, una fixació  en algunes de les fases esmentades pot provocar problemes conductuals o inclús trastorns. Per exemple, es diu que fumar és una fixació de la fase oral.

Arribem així als mecanismes de defensa. Hi ha "coses" a l'inconscient que si afloressin al conscient esdevindrien traumàtiques i, per tant, els mecanismes de defensa són dispositius interns que forma l'EGO per tal de mantenir l'estabilitat psíquica. La pràctica girarà entorn els mecansimes de defensa descrits per la filla de Freud, Anna Freud, que classifica els mecanismes de defensa en els següents:

1. Repressió:manté els impulsos inacceptables fora de l'ID, els manté ocults.
2. Negació:  
   negar esdeveniments i creure's-ho.
3. Projecció: Veure fora de nosaltres el que hi ha en nosaltre, atribuir als altres desitjos o impulsos inacceptables. 
4. Racionalització: trobar explicacions racionals de coses que succeeixen. 
5. Intel·lectualització: intent d'analitzar racionalment per explicar sucessos que no es volen acceptar, es generen actituds crítiques, fredes i distants per tal de prendre distància amb el sucés inacceptable. 
6. Formació reactiva: fer el contrari que el primer impuls et vol fer fer.
7. Regressió: tenir un comportament que correspondría a una etapa anterior del desenvolupament psicosexual.
8. Desplaçament: canalitzar l'impuls en una altre direcció, es canvia l'objectiu real del impuls.
9. Sublimació: canalització constructiva (o destructiva) d'un impuls perillós. Es transforma el impuls en una conducta acceptable socialment. 

El següent vídeo explica els mecanismes esmentats: 

 O també podeu veure: http://www.youtube.com/watch?v=TTrSmCKfIrM

PRÀCTICA QUATRE

Aquesta pràctica consisteix en "SUBLIMAR ELS PECATS CAPITALS". És a dir, de tot els mecanismes de defensa que hem esmentat anteriorment ens centrarem només en la sublimació. Així doncs, per a cada un dels pecats capitals establers segons la església catòlica buscarem formes o exemples de sublimació constructiva i  de sublimació destructiva. En altes paraules, una canalització de l'impuls de manera beneficiosa per un mateix i/o pels demés i una canalització de l'estímul perjudicial per a ell mateix i/o els demés.

Aquesta pràctica l'he realitzada amb l'Angie Gañán i la Ivet Martí.

Sublimant els pecats:

Ira: Constructiva: anar al gimnàs, endreçar la casa, fer yoga.

        Destructiva:trencar coses, pagar les culpes amb algú altre, maltractar. 

Luxúria: Constructiva:masturbar-se, trucar a la teva parella, anar amb prositutes (només en cas de no tenir parella).

               Destructiva: violació, pederastia, ser nimfomana, anar amb prostitutes (en cas de tenir parella -ser infidel-). 

Gula: Constructiva:menjar sa, no picar entre hores, organitzar bé els àpats, respectar els cins àpats, anar a fer un passeig, posar-te a cuinar.

          Destructiva: menjar massa i amb ansietat, que pot provocar obessitat o bulímia, Embutir-se sense sentit, evitar de menjar, robar menjar. 

Peresa: Constructiva:tenir un horari regularper dormir, fer migdiades sense excedir-se (d'uns trenta minuts o una hora). Fer alguna activitat activa, com passegar, escoltar música, ballar...

             Destructiva: dormir a totes hores, estar apalancat al sofà, ser un "ni-ni" (ni estudia ni treballa). 

Supèrbia: Constructiva: practicar i sentir que ho fas bé, sentir-se orgullós d'un mateix, voler aprendre coses noves, voler anar més enllà d'alguna cosa (autosuperar-se) ajudar als altres, presentar-se a un concurs.

                 Destructiva: ser egoísta, trepitjar als demès, sentir-se superior, no voler ajudar als altres, viure per treballar per aconseguir un ascens.

Enveja: Constructiva: la enveja sana: " a mi també m'agradaria però m'alegro per tu". Voler ser més competent.

             Destructiva: ignorar-la, voler ser qui no ets, matar a qui et fa enveja per guanyar la seva posició o cosa que té que tu vols. 

Avarícia: Constructiva: voler obtenir les teves expectatives com a persona, voler acabar la carrera, esforçar-se per aconseguir el que vols. .

                Destructiva: robar, consumir sense sentit, presentar una patologia obsessiva-compulsiva, presentar el trastorn de Diògenes, no voler compartir, ser egoísta.

CONCLUSIÓ

Per concloure penso que la psicoanàlisi està massa desvalorada pel fet que no sigui científica. No hem d'oblidar que gràcies a Freud i la seva psicoanàlisi es va progressar molt a la seva època, pel que fa el fet de deixar de reprimir exageradament la sexualitat i pel que fa a les dones, ja que gràcies a ell varen començar a "ser més fortes", en el sentit que no se les oprimia tant. A més a més, és ben cert que la seva teràpia ha sigut i continua sent eficaç, potser no plenament, però si és una eina útil que, encara que no hem de considerar com a 100% fiable ens ajuda a entendre molt millor les perones.

Respecte als mecanismes de defensa m'agradaria transmetre la meva impressió que, un cop més, aquests hi són a la vida quotidiana sense que en siguem plenament conscients. Aleshores torna a sorgir la pregunta: quan aquests són prou perjudicials per provocar un trastorn? És, des del meu punt de vista, la pregunta més inquietant que m'apareix al adonarme'n que, dia tras dia, presentem unes actituds que, com bé hem vist, poden desembocar en un trastorn. Cal dir, però, que és clar que hi ha un límit prou lluny, per dir-ho d'alguna manera, que ens separa d'una possible patologia.

Una altre qüestió que m'he plantejat entorn a la pràctica ha sigut, específicament, a l'hora de sublimar la supèrbia i la enveja. En aquestes dues una de les canalitzacions constructives possibles era la de auto superar-se. Primer de tot, aquest ítem ens ha sigut al meu grup una mica difícil ja que, pel que fa l'enveja, algú creia que el voler superar-se a sí mateix no era res més que voler aconseguir el que els demés tenen. Trobo, doncs, que el límit en que aquesta conducta pot ser constructiva o destructiva és molt difús i polèmic. I amb la supèrbia dos quarts del mateix. És per això que cada cop me n'adono més que la psicologia és, en certa manera, molt subjectiva, encara que faci tot lo possible per ser objectiva i científica (cosa que ja m'agrada i hi estic a favor). Amb tot això vull dir, per últim, que per aquesta raó no s'hauria de menysprear escoles psicològiques no científiques com el psicoanàlisi ja que, si més no, tots tenim el mateix objecte d'estudi més complex:  l'èsser humà.

 

DISTORSIONS COGNITIVES

Introducció: Primer de tot hem fet un repàs dels corrents vistos fins ara: 

-W.Wundt amb l'inici de la psicologia al 1879: Estructuralisme, cóm s'estructura la ment? Quins són els seus continguts?

- W.James: Funcionalisme, cóm funciona la ment?

- J.Watson: Conductisme, estudia comportaments observables.

                  - I.Pavlov: condicionament clàssic, E---->R

                  - Skinner: condicionament operant, E---->R ----> C

Així, finalment hem arribat al cognitivisme, amb el qual es realitzarà la pràctica. El cognitivisme surgeix a mà de A.Ellis i A.T.Beck a la dècada dels 50 i 60 i es defineix com una aproximació al entendiment humà o bé com a un procés independent de decodificació dels significats que condueixen a l'adquisició de coneixements a llarg termini i el desenvolupament de estratèges que facilitin la lllibertat del pensament. Té dos components: per una banda és metodològicament científic, amb l'ús d'experiments, mesures, estadístiques... I per l'altre banda la creença que el procés cognitiu està format per representacions o esquemes mentals. 

Així doncs, l'objecte d'estudi de la psicologia és ampliat ja que l'esquema del condicionament és fa més complex, tal i com es mostra en la imatge següent:

Afegint d'aquesta manera els conceptes "pensar" i "sentir". S'explica que, abans de la resposta, hi ha una espècie de filtre: l’organisme. Per tant, el mateix estímul no és sempre processat de la mateixa manera ja que no tots els organismes són iguals. Cal dir, doncs, què és la cognició. Aquest concepte fa referència a la facultat que tenen els ésser humans de processar la informació, per tant, és la mediadora entre els estímuls i les respotes. 


Avui dia aquest és el corrent més predominant per la majoria dels psicòlegs. La seva teràpia es basa en considerar que les persones no sóm simples receptors, sinó que, com veiem en l'esquema, contribuim activament en la nostra pròpia realitat. Le persones, a més, són capaces d'accedir als seus processos cognitius i la modificació dels seus esquemes és també possible. 


Volia adjuntar un vídeo extret de Daylmotion per acabar de completar la informació donada. Tanmateix, un cop pujat vaig veure com el audio no es sentia gens bé i encara que he intentat arreclar-ho no ho he aconseguit. Per això deixo aquí els links: 


http://www.dailymotion.com/video/x8e3ue_psicologia-cognitiva_school (aquest dóna una bona definició de què és el cognitivisme i com s'utilitza avui dia).

http://www.dailymotion.com/video/x8e3r7_esquemas-mentales-psicologia-cognit_school (aquest és el que més recomano ja que dóna exemples simples i entenedors sobre els esquemes mentals. Recomano sobretot els primers exemples, fins al minut 4 aprox).

Pràctica 3: La pràctica gira entorn les distorsions cognitives. Aquestes es defineixen com aquells pensaments que tenen una conseqüència negativa en la conducta de les persones. És a dir, fan servir esquemes equivocats que interpreten els fets de manera perjudicial. Poden provocar: alteracions emocionals, conflictes en les relacions amb als altres (per exemple: el racisme, com un dels exemples que es poden veure en el vídeo), forma de veure la vida (per exemple: ser pesimista). 

Els tipus de distorsions cognitives varen ser classificades per Ellis. Podem trobar-les en el manual de trastorns dels psicòlegs DSM4-R (versió americanca) o el CIE-10 (versió eurpoea). 

En aquesta pràctica, realitzada amb la Roser Pèrez i la Marta Gironeya, varem buscar dos exemples per a cada un dels tipus de distorsions següents:

1- Generalització excessiva: Exageració de cassos aïllats.

     - Suspenc un examen, per tant, els suspendrè tots, no em podrè treure la carrera.

     - La meva amiga arriba tard quan quedem, tothom arriba tard, mai arribarà ningú puntual. 

2- Abstracció selectiva: Enfocar només un aspecte de tot un esdeveniment.

     - Faig una exposició oral i m'entrebanco en una paraula. Em penso, doncs, que ja he fet tota l'exposició malament.

     - Li pregunto una cosa al professor i em contesta malament, és un borde, segur que li caic malament, per tant, no és bona persona. 

3- Polarització o pensament tot o res: Interpretar en termes absoluts, tot és blanc o negre.

     - La meva amiga m'explica una mentida. Tothom és un mentider. 

     - Actualment no tinc parella. Mai tindré parella, sempre estaré sol. 

4- Desqualificació d'allò positiu: Desestimar coses positives.

     - L'examen m'ha anat molt bé però ho atribueixo a que ha sigut sort, encara que he estudiat durant dos setmanes. 

     - Em fan una abraçada, m'agrada però penso que segur que només ho fa perquè vol alguna cosa, em fa la pilota. 

5- Lectura del pensament:  Pressuposar les intencions.

      - Em fa vergonya plorar perquè crec que es pensaran que sóc dèbil.

      - No vaig a sopar amb les amigues perquè segur que no em volen, no els hi caic prou bé. 

6- Endivinar el futur: Profetitzar resultats.

     - Segur que si li demano a ma mare d'anar al centre comercial em dirà que no. 

     - No li demano diners al meu company de classe perquè no tindrà els diners. 

7- Magnificació i minimització: Sobreestimar o subestimar fets. 

      - M'agradaria treballar en una discoteca però no llenço el currículum perquè és un lloc massa guai, massa popular i jo no valc prou. 

     - He conegut un bon noi però no voldrà tornar a quedar amb mi perquè ell és molt culte, té molt bona professió, bon poder adquisitiu i, en canvi, jo soc filla de pagessos i només tinc els estudis bàsics i, a més a més, actualment no tinc feina. 

8- Raonament emocional: Argumentar sense lògica bassant-se en els sentiments. 

     - M'aixeco trista, tot el dia m'anirà malament. 

     - Ahir vaig quedar amb una amiga i li vaig dir que estava malament i li vaig explicar un problema. Avui quan l'he trucat no m'ha agafat el telèfon, segurament perquè estic trista i no vol sentir-me. 

9- Etiquetar erròneament: Assignar adjectius subjectivament, sense fonaments. 

     - Porta roba de marca, Lacoste, Dolce&Gavanna..., segur que té molts diners, és un pijo. 

     - La meva pacient m'ha dit que avui no ha dinat, segur que pateix un trastorn alimetari. 

10- Autoinculpació: Fer-se culpable sense fonaments. 

     - Fem un treball en grup, hem suspés. És culpa meva perquè la meva part no estava bé. 

     - Els meus pares s'han divorciat perquè hem porto malament (sóc un nen petit). 

11- Personalització:Assumir causes sense cap tipus d'objectivitat. 

     - El tren sempre arriba tard, però el dia que jo arribo tard el tren arriba puntual i el perdo. 

     - Tinc un accident de cotxe perquè l'altre va ebri, m'ha atropellat. No obstant, és culpa meva perquè no he mirat abans de passar.

12- Imperatiu categòric: Impossar-se, exigir-se més del compte. 

     - M'haig de treure la carrera amb mínim un nou perquè sinó sóc un fracassat. 

     - No hauria d'haver sortit perquè la nit ha sigut un desastre. 

Conclusió: Finalment, un cop realitzada la pràctica, m'he adonat compta com tothom, en més d'una ocasió, presenta algun tipus de distorsió cognitiva. Personalment, admeteixo presentar conductes i pensaments d'aquest tipus més d'un cop al dia. Per això mateix crec que hem de tenir clar quin és el "límit" (encara que sigui un límit molt indefinit) en que aquestes distorsions causen un veritable problema.  També, per aquest motiu, aquesta és la pràctica que, de moment, m'ha cridat més l'atenció, ja que la vivim dia a dia i m'h fet reflexionar al voltant de la importància que tenen aquests pensaments.

Crec, a més, que aquesta pràctica deixa entreveure com el cognitivisme no és precissament tant "objectiu". Amb això em refereixo a que té en compte un nou element molt subjectiu: l'organisme, els seus pensaments i creences. Trobo molt important aquest canvi de prespectiva en la psicologia, sobretot comparant-la amb el conductisme, que només tenia en compte els comportaments observables, ja que integra tots els elements necessaris per a una bona comprensió de l'objecte d'estudi més complex que hi ha: l'ésser humà.

Dessensibilització sistemàtica

Introducció: En la segona classe amb l'Ernest Luz hem fet tot un recorregut d'alguns dels corrents psicològics més importants, com ara bé el funcionalisme. No obstant, la pràctica realitzada es basa en el conductisme, que sorgeix a finals del segle XIX i a principis del segle XX i que va trencar amb la definició de la psicologia, proposant-la com una ciència objectiva que estudia el comportament observable, i no els continguts mentals. 

El conductisme fou originat per J.watson, encara que té com antecedent a I.Pavlov, qui definí el condicionament clàssic. Aquest es basava en que les reaccions naturals són incondicionades i va realitzar els seus experiments amb gossos, veient així l'associació d'estímuls.

E i -----> R i                                    [ Estímul incondicionat --> Respostaincondicionada

  |                                                        Estímul condicionat --> Resposta condicionada ]

Ec -----> R c

Aquest esquema que representa el condicionament clàssic s'entén clarament amb l'experiment que va realitzar Watson amb un nen. El nen era exposat a un conill blanc (Ec) de manera que, quan el nen s'aproximava, presentava un soroll estrident (Ei) que el feia espantar (Ri - Rc). Així doncs el subjecte va desenvolupar una fòbia envers els conills blancs.

                                           

No hem d'oblidar, però, a un dels autors més importants del conductisme: B.F.Skinner, qui feu el condicionament operant. En contraposició amb el condicionament clàssic, aquest estudiava, bàsciament, la conducta voluntaria. És a dir, va introduir una nova variable, la conseqüència:

                                                                                                     E --> R --> C 

En funció de la conseqüència Skinner va dissenyar una serie de programes de reforçament. El seu experiment més conegut es basa en la caixa de Skinner, on un colom va ser sotmés a aquests programes. Cal dir, que aquest conductisme fou el més radical i semblava explicar a l'ésser humà com si fos una màquina. Encara i així, aquest corrent continua a les nostres vides quotidianes sense voler-ho, com és en l'educació o la publicitat. 

Pràctica 2: La pràctica realitzada es basa en l'estudi realitzat per Mary Cover Jones sobre les fòbies, qui, en paraules tosques, deia que les fòbies són apreses i, per tant, es poden desaprendre. Per una definició més rigurosa de la dessensibilització sistemàtica podem dir que es tracta d'un mètode psicoterapèutic en el qual l'aproximació progressiva, repetitiva i relaxada del subjecte al contexte que provoca la fòbia provoca que la por, de mica en mica, desaparegui. 

Així doncs, la nostra pràctica intenta dissenyar amb deu passos com hauria de ser una dessensibilització sistemàtica. Per això hem pugut escollir entre dues situacions. El nostre grup ha escollit la següent: Una nena que un dia, a l'hora del pati, li pica una abella i des d'aleshores té por a les abelles i no vol surtir al pati a jugar amb els companys. 

Aquests són els 10 passos que hem proposat. La pràctica l'hem realitzada l'Agnès Hesse, la Esther Martell i jo, Victòria Guarinos.

10 passos de reflexió entorn a la pràctica:


1) Observació de la situació (des de l'aula amb les finestres tancades).
2) Observació de l'estímul (abella): bibliografia, imatges, algun petit documental per a alumnes de la seva edat, etc.
3) Mantenir-se a l'entrada de l'escola que fa annexe amb el pati.
4) Integrar-se en el medi exterior (pati), des d'una situació resguardada.
5) Tècnica de relaxació: joc estàtic amb els companys
6) Habituació de la zona on trobem l'estímul; paràmetres, entorn, on hi ha el rusc, perímetre per no invadir la zona on l'estímul sol estar concentrat...

7) Joc dinàmic, passeig continu.
8) Passeig tranquil continu.
9) Passeig tranquil pausat, fent breus parades, per contemplar l'entorn.
10) Ús a la pràctica de les pautes adquirides (normalització davant l'estímul).

Conclusió: Personalment, trobo que és important recalcar la gran influencia que hem rebut i que continuem rebent del conductisme, tant pel que fa el condicionament clàssic com pel condicionament operant. En la nostra educació clarament continuem fent servir els programes de reforçament de Skinner i, pel que he vist a  la pràctiques,  les nostres fòbies poden esdevindre d'un condicionament clàssic, és a dir, per exemple, per reaccions que hem vist dels adults quan erem petits i que ens han fet fer un gra massa d'un fet simple i quotidià. Clar que això no vol dir que no tinguem por innates, així com tenim moltes altres coses innates no crec que la por sigui una excepció, però si m'he fixat que és clar que no totes són innates, sinó gairebé tothom tindria les mateixes pors. 

En definitiva, vull dir que aquesta pràctica m'ha semblat interessant per poder veure com el conductisme ens condiciona i per establir les bases sobre què és la dessensibilització sistemàtica. No obstant, és una pràctica doxa ja que només hem pugut realitzar deu passos i, per tant, ha sigut tot molt general i només hem pugut apreciar el procediment a seguir. Recalco, a més, que per fer "desaprendre" una fòbia s'ha de ser molt més meticulós, perseverant i tenir una bona voluntat.

           Altres aportacions: Durant la classe, no sé ben bé en quin moment, el professor va anomenar una pel·lícula que deia que era interessant de veure: Lejos del cielo (2002; Todd Haynes). 

La pel·lícula narra la història d'una familia anglesa situada a la decàda dels 50-70 anys aproximadament. La dona d'aquesta familia (mare de dos fills) és amable i considerada amb tothom.Un dels primers problemes que se li presenten és quan descobreix que el seu home es homosexual. Aquest va a terapia i intenta "curar-se". El segon gran problema és que, per culpa de la seva solidaritat, acaba sent mal vista per parlar amb un home de color. 
La sinopsis de la pel·lícula es pot resumir en tres punts importants que toquen de ple el que hem comentat ja a classes anteriors: 

- El què és anomenat patologia segons la societat: es veu clarament com la homosexualitat era considerada una patologia. 
- Les creences entorn la frenologia i els estudis de Galton (i campana de Gauss): es mostra com els individus de color eren considerats inferiors.
- El condicionament clàssic: com aquestes creences injustificades es transmeten de pares a fills a travès d'un condicionament clàssic. 

Vull recalcar, sobretot, una escena on es veu clarament com el condicionament clàssic fa "aprendre fòbies". Hi ha un moment en que la parella són de viatge i un nen de color s'intenta ficar a la piscina. Ràpidament el pare el treu fora. El nen amb prou feines ha pogut tocar l'aigua, no obstant, tothom que hi havia a la piscina surt immediatament, com si poguessin encomanar-se d'alguna malaltia estranya i horrible. Per què això és condicionament clàssic? Bé, tal i com hem pogut observar les pròpies reaccions dels adults ens fan "aprendre" condcutes, per tant, l'aversió dels adults cap als éssers humans de color provoca que els nens també acabin desenvolupant aquesta conducta. Ho intentaré resumir en un esquema semblant a l'anterior:

 Ei (creença) ----> Ri (surtir de l'aigua-por/menyspreu)

  |

Ec (persona de color) ---> Rc (surtir de l'aigua-por/menyspreu)

Finalment, agrair al professor que ens sugerís una pel·lícula tant interessant ja que, personalment, m'encanten aquest tipus de pel·lícules i animo i recomano a tothom a veure-la, val la pena i és fàcil de trobar a internet. 
 

LA INTROSPECCIÓ

Introducció: 

El primer dia de classe de grup petit 2 de fonaments de psicologia el professor Ernesto Luz ha començat amb una presentació, tant per part seva com per la de tots. Ha explicat com haurem de presentar les pràctiques, la dinàmica del mòdul que fa, etc. 


Primer de tot ens ha explicat a grans trets el naixement de la psicologia com a ciència, per Wundt al 1879, així com també ens ha presentat el que serien els pares d'aquesta nova ciència i el concepte d'estructuralisme (què hi ha a la nostra ment?) Per aquest motiu la primera pràctica que hem realitzat ha sigut la següent:


Pràctica:  

Durant deu minuts ens ha dit que ens observessim a nosaltres mateixos, és a dir, que observessim què pensem i per això ens ha fet un incís en que si pensem en què estem pensant ja estem pensant. En resum, una tasca bastant díficil ja només pel fet d'explicar-la. Crec jo, que el sol fet d'explicar que hem de "pensar sense pensar" (per dir-ho d'alguna manera) ja et posa a un nivell d'alerta que fa que inevitablement pensis que penses. O almenys això m'ha succeït a mi. 


Durant aquests 10 minuts la primera estona vaig estar debatent amb mi mateixa que no havia de pensar, cosa que no portava enlloc. Al final vaig conseguir distreure'm mirant a un punt fix i intentant ignorar tot el meu voltant. Quan m'en vaig donar conta estava pensant en una cosa totalment diferent i bastant absurda, crec que va ser en aquest moment quan de debó vaig aconseguir arribar al punt clau que demanava la pràctica. Per llàstima vaig tornar a prendre conciència del que pensava ja que no vaig poder evitar preguntar-me a mi mateixa: ¿Ens farà explicar què sen's ha passat pel cap? Perquè això que em passa a mi pel cap no m'agradaria gens explicar-ho... Per sort meva, al final de la pràctica, només va demanar voluntaris perquè ho expliquessin. També crec que cal dir que em va entrar una gana terrible, sobretot quan vaig sentir que ho comentaven, i a que a més se'm va adormir un peu, encara que no crec que això sigui de rellevant importància. 


Conclusió:

Crec que aquesta pràctica, al menys a nivell personal, m'ha fet recapacitar sobre el poder que té la nostra ment d'arruinar-nos el pensament. Em refereixo a l'embarbussament de si pensar que penses ja es pensar i aleshores ja no observes que penses perquè ja hi estàs participant activament en el pensament. No sé si m'explico prou bé, però, en resum, vui dir que és molt díficil voler observar que penses si ja hi vas amb la intenció de fer-ho.

En canvi, aquesta introspecció la fem gairebé tots els dies. Quan tenim una estona lliure, quan ens anem a dormir i donem voltes, inclús en qualsevol distracció. Moltes vegades no recordem què haviem pensat la nit anterior o per què ens hem distret en un determinat moment perquè no som capaços de observar-nos quan ho fem, ja que ho fem gairebé "inconscientment". En definitiva, m'ha semblat una pràctica bastat interessant.