DIAGRAMA SISTÈMIC

INTRODUCCIÓ:

Seguint amb la mateixa línea que la pràctica anterior continuem bassant-nos en l'enfocament sistèmic. Abans de tot, un petit resum dels punts més importants d'aquest:

          - Persona en conjunt, formant part de xarxes complexes de relacions que determinen el comportament humà. 

          - La persona afectada no té la culpa, les dificultats est troben entre les persones, en les seves relacions: saludables o insaludables. 

          - Causalitat circular: tot és causa i conseqüència alhora. Gran complexitat, no és pot determinar la causa, però tampoc cal conèixer-la per poder intervenir. 

          - Iatrogènia: possibles efectes perjudicials de la intervenció del psicòleg ja que intervé en el sistema.

Avui ens centrarem en un dels elements del enfocament sistèmic més coneguts: la teràpia familiar estructural. El seu creador fou Salvador Minuchin que, juntament amb d'altres, a mitjans del S-XX va començar a considerar que aquest enfocament era molt útil per tractar a  les famílies. Per a ell els grups i les famílies tenen una estructura, és a dir, el grup d'individus que formen el conjunt de relacions entre ells tenen, ja siguin favorables o desfavorables, tenen la seva estructura. Es trenca així amb les famílies desestructurades i es canvia a families amb una estructura no estàndard o perjudicial. 

No obstant, Minuchin fa referència a uns conceptes molt important que es troben presents en qualsevol familia:     Jerarquía ---> Poder ---> Responsabilitat

És a dir, en un sistema familiar existeixen diferents nivells de responsabilitat, ja que, per exemple, els fills no poden tenir el mateix grau de responsabilitat que els pares. Vinculat a això, els fills tampoc poden tenir el mateix poder, i tampoc la mateixa autoritat. És quan es capgira aquest orde jeràrquic que hi poden aparèixer símptomes de malestar i, per tant, cal una gestió del poder per mantenir la jerarquia. Cal dir, però, que poder i autoritat no són equivalents. El poder es pot concedir o bé treure, al igual que en una feina ens poden donar un ascens o ens poden despedir. Però l'autoritat és un element més complex que un mateix s'ha de guanyar. Per això mateix pot ser que algú tingui molt de poder però que ningú li faci cas perquè no s'ha guanyat el respecte, i per tant, no s'ha guanyat l'autoritat necessària per excercir el seu poder.

Per tal de conèixer una mica més a aquest personatge tant destacat dins de l'enfocament sistèmic dir que Salvador Minuchin va néixer al 1946 a Argentina, en una família d'immigrants i va estudiar Medicina. Va ser durant els anys 60 que va començar a interessar-se en els psicoterapeutes i, concretament, en les teràpies familiars. Aleshores va estudiar també Pediatria i Psiquiatría en Pennsylvania. Juntament amb Jay Haley, un dels altres autors que ara tractarem, i d'altres com Montalvo i Rosman va desenvolupar un programa per tractar a les famílies. Actualment viu a Boston.Una de les seves obres més destacades és "Técnicas de terapia familiar"

Aquests fragments són alguns dels que més m'han agradat d'una entrevista feta a Minuchin. Deixo l'enllaç perquè pugeu llegir-la vosaltres mateixos: 

entrevista a Minuchin

"Salvador Minuchin: Creo que yo estoy mucho más interesado en la exploración del conflicto que muchos terapeutas de hoy en día. Mi terapia se originó en la terapia activa de los sesenta con todo su optimismo y energía, experimentalismo, creatividad y candidez. Traigo el drama familiar dentro del consultorio. Aliento a los miembros para que interactúen directamente entre sí con la creencia de que la familia es la arena sobre la que la gente puede expresarse a sí misma en toda su complejidad. Entonces, la interacción familiar, con todo su potencial para ambos, destrucción y cuidado, continúa ocupando el escenario central en mi práctica."

"SM: Creo que estamos continuamente reacomodando nuestro pasado. Algunos terapeutas como Milton Erickson, algunas veces introducían deliberadamente por medio de la hipnosis viejos recuerdos que realmente nunca ocurrieron. Pero aún fuera de la terapia eso sucede automáticamente todo el tiempo"

"SM: Como ciudadanos de esta sociedad pesimista, los terapeutas han perdido su optimismo y sólo poseen unas pocas expectativas de cambios efectivos."

Aquesta teràpia ofereix una nova eina molt utilitzada entre els seguidors d'aquest enfocament: el diagrama sistèmic. El diagrama sistèmic és una eina gràfica que permet representar el funcionament d'un sistema. Cal d'estacar aquí el que Minuchin denomina com a fronteres. Les fronteres són les decisions o, més ben dit, lcom és l'àmbit en que s'han de prendre. N'hi ha d'individuals o d'altres que pertanyen a tota la família. En podem trobar:

• Rígides: no admeten comunicació entre els integrants del sistema i es pren la decisió sense tenir en compte els demés. 
• Laxe: tot al contrari que la rígida. Hi ha constants invasions en l'autoritat i la decisió abdica pels demés. Això passa per no saber gestionar la cuota de poder que té cadascú. 
• Flexible: permet la comunicació fluida entre els integrants i es pren la decisió amb autoritat però tenint en compte els demés. 

Sobre Jay Haley és important destacar que introdueix un element evolutiu natural dient que les famílies tenen una evolució natural. Si hi ha un bloqueig a la seva evolució apareixen símptomes. És a dir, a mesura que els fills creixen, per exemple, segons la seva maduresa se'ls hi concedeix més poder. 

Bowen, un altre personatge destacat, parla de individuació que significa esdevenir una persona autònoma i independent, amb un tipus de relació diferent del que tenia al passat. És a dir, defensa que tothom, en una família, aspira a guanyar-se la seva independència i autoritat.

Pràctica 9:

La pràctica consisteix en fer servir dues eines comuns d'aquest sistema. Una d'elles ja l'hem anomenada anteriorment: el diagrama sistèmic que respon a la pregunta, com funciona el sistema? Aquesta imatge mostra la llegenda d'aquest: 

 

I la següent imatge mostra  l'altre eina gràfica que es fa servir: el genograma, que respon a la pregunta, qui forma part del sistema? És a dir, és un mitja gràfic que descriu la estructura del sistema.

La pràctica realitzada amb la Marta Gironella consisteix en fer dues situacions amb cada un d'aquest mitjans. 

GENOGRAMA:

 

DIAGRAMA:

CONLUSIÓ:

És interessant la nova perspectiva que aporta Minuchin a les famílies dient que no existeixen famílies desestructurades, sinó famílies on la jerarquia i atorgament de poder i responsabilitats no està ben distribuït. Estic d'acord amb aquesta perspectiva. És ben sabut que quan un fill ha de prendre les responsabilitats de la mare o del pare aquest pot patir depressió, o massa ansietat, per haver de carregar amb una tasca que no li pertoca a edat primerenca. Respecte a la entrevista que he nomenat abans, em va agradar molt la opinió de Minuchin sobre que visquem encallats en el passat, en busca d'explicacions que no curaran el problema.És ben bé que fa referència a la causalitat circular que defensa que la causa no cal trobar-la per intervenir en el conflicte i que, a més, és molt difícil o gairebé impossible determinar la causa exacta.

Penso que és molt important la teràpia que fa ja que afavoreix tota la interacció i comunicació que, en una família amb problemes, sempre evita per por a fer mal o a que et facin mal. Inclús en l'amistat i l'amor ens callem moltes vegades coses per no fer mal als altres, o per por que a l'altre s'enfadi amb tu, o per por a trencar el fil d'esperança que queda que continua mantenint-vos units. Però al cap hi ha la fi, si el conflicte hi és, acabarà manifestant-se d'alguna manera.

Respecte la pràctica realitzada vull dir que ha sigut divertida, ja que ha sigut com escriure un drama excèntric d'aquests típics que fan a les series sud-americanes i d'altres. No obstant, és molt trist pensar que tot això és real, que la situació que hem pogut descriure a través del diagrama o genograma pot estar passant de debò i que existeixen situacions encara molt més complexes i difícils.

CAUSALITAT CIRCULAR

Introducció:

En aquesta nova pràctica ens hem enfocat en una altre de les perspectives que hi ha dins de la psicologia: l'enfocament sistèmic, on cal destacar dos autors important: en Gregory Bateson i en Milton Erickson.

Aquest gira al voltant de dues teories provinents d'altres branques. No obstant, difereix en molts punts de tots els punts de vista vistos fins ara. Per començar, trenca amb algunes de les idees bàsiques dels enfocament anteriorment esmentats, convertint-se així en un enfocament totalment nou i que, actualment, és bastant utilitzat. Aquesta ruptura es dóna perquè l'enfocament sistèmic centra el seu estudi en grups d'individus, no com els altres, que es centraven en la persona en sí. Així doncs, cal parlar dels sistemes (que és el que dóna nom a aquesta nova percepció). Els sistemes són l'objecte d'estudi principal i es poden definir com a un conjunt de persones amb unes determinades relacions entre elles.

Un altre aspecte que el diferencia és que considera que les persones no són (o no tenen) el problema en sí, sinó que les dificultats que apareixen en una persona en particular són els símptomes o bé els indicadors que les relacions dins d'un sistema no són saludables. En canvi, si el sistema es desenvolupa al voltant de relacions saludables el símptome/problema desapareix. Aquest punt de vista és el que defineix la teoria general dels sistemes i la seva teràpia, per tant, no tracta a un pacient, sinó al grup o sistema en que el pacient es relaciona. Inclús alguns cops s'afirma que no cal ni tractar a la persona afectada en sí, ja que, dit en paraules planeres, el problema és de tots encara que només es manifesti per la persona més "feble". 

Per aquests motius cal dir que els psicòlegs que intervenen en les relacions d'aquest enfocament han de tenir en compte que passen a formar part del sistema insaluble inevitablement i que, per tant, el terapeuta pot inclús agreujar el problema ja que ell no cura en sí, sinó que inclou elements per tal de reorganitzar el sistema i si ho fa incorrectament pot tenir efectes negatius. Parlem aleshores de cibernètica, que expressa aquest fenomen en el sentit que les intervencions dels psicòlegs no són inoqües ja que entren al sistema i tenen efectes o bé bons, o bé dolents. Hi ha un concepte que defineix aquest fenòmen: la iatrogènia (utilitzat també per la medicina), que són tots aquells efectes secundaris perjudicials que s'han generat al fer la teràpia. Per això, un dels mecanismes que fan servir aquest tipus de terapeutes són les teràpies estratègiques breus que duren deu sessions i si en aquestes no s'ha produït cap canvi positiu es trenca o canvia la teràpia o terapeuta perquè es considera que s'ha passat a formar part del problema. Hi ha altres maneres de dur a terme la teràpia, hi ha psicòlegs que tracten de manera individual als integrants d'un sistema, d'altres que els tracten tots alhora, etc.

Una altre diferència molt important d'aquesta nova branca és el que dona títol a la pràctica: la causalitat circular. La causalitat circular es desconnecta totalment de la perspectiva psicoanalítica ja que considera que no es pot determinar la causa del problema i, encara que es pogués, tampoc és necessària saber-la per solucionar la patologia. Per tant, no busca donar resposta al "per què" sinó que denomina que és en la xarxa d'interaccions que es desenvolupen en un sistema on hi ha l'error i que aquesta xarxa és massa complexa per trobar la causa exacta. Aquesta causalitat explica la formació i el manteniment de les dificultats que apareixen i intenta tallar la seqüència perjudicial de interaccions per tal de solucionar el símptome, ja que el fet que desaparegui la causa, segons els sistèmics, no comporta necessàriament que el problema es solucioni. Per exemple, la prohibició de menjar porc pels musulmans va surgir perquè a través del porc es contagiaven malalties. Actualment, ja no hi ha perill de infecció i, no obstant, continuen mantenint la prohibició. És clar, doncs, que trenca amb la causalitat lineal que es basava en buscar i trobar la causa per tal de solucionar la patologia.

Per últim parlarem una mica sobre dos dels autors més destacats. Primer de tot, en Gregory Bateson, amb el qual ens basssarem per realitzar la pràctica, fou un antropòleg que en el seu treball es va donar compte que hi havia unes pautes d'interaccions entre les tribus que són aplicables a tots nosaltres. Defineix dos punts importants que desenvoluparem a l'explicació de la pràctica: relació simètrica i relació complementària. A part d'això, cal destacar també la seva gran implicació en els estudis del pensament comunicatiu i la va considerar com a una "ciència" ja que és un element imprescindible per la societat i un potent element que pot modificar o difondre diverses cultures. 

Seguidament ens trobem amb Milton Ericskon. Erickson va ser la font de l'enfocaent sistèmic, i juntament amb d'altres, com Whitaker i Bowen, desenvolupen idees, estratèies i tècniques a nivell sistèmic. Erickson va ser dels primers en desenvolupar aquest nou enfocament, totalment novedós i diferent als demès, i va ser considerat per a molts un excèntric al principi. Una dada curiosa d'ell és que les seves sessions estaven plenes de màgia ja que feia servir la hipnosis. Per tant, per a ell juga un paper molt important l'inconscient, però no se l'ha de confondre amb Freud. Per a Erickson la hipnosis és només una eina, un recurs personal que ajuda a resoldre la dificultat, no pas un mitjà amb el qual s'arriba a l'inconscient per tal de buscar l'arrel del problema. Per saber-ne una mica més d'aquest autor tan peculiar adjunto l'enllaç següent:
Erickson: bibliografia, terapia, etc

PRÀCTICA 8:                       

Com hem dit anteriorment, abans de tot explicarem una mica millor els punts forts que va desenvolupar en Bateson per tal d'explicar les relacions que es dónen en un sistema. Aquests són els següents:

• Relació simètrica:Els elements d'un sistema interactuan d'una manera semblant. Per exemple: dos alumnes que estudien junts. 

                                                             -Constructiu: quan tots dos o més participants de la interacció o del sistema surten beneficiats i no es fa mal a ningú. 

                                                             - Destructiu: quan els participants de la interacció es perjudiquen i poden perjudicar a la resta de sistemes.

• Relació complementària: Els diversos elements d'un sistema interactuen de forma diferent. Per exemple: el cuidador cuida del cuidat.

                                                               - Constructiu: quan tots dos o més participants de la interacció o del sistema surten beneficiats i no es fa mal a ningú.                               
                                                         - Destructiu: quan els participants de la interacció es perjudiquen i poden perjudicar a la resta de sistemes.

Així doncs, la pràctica realitzada ha consistit en elaborar quatre seqüències (una per a cada possible relació) basssant-se en la causalitat circular. Aquest treball ha sigut realitzat per: Roser Pérez, Rubén López, jo.

1. Relació simètrica constructiva:          
    

    2. Relació simètrica destructiva:

 

3. Relació complementària constructiva:

4. Relació complementària destructiva:

CONCLUSIÓ:

L'enfocament sistèmic és una de les perspectives més diferents que actualment hi ha en la psicologia i, personalment, la que més m'agrada. Al llarg d'elaborar la pràctica m'han anat sorgint algunes qüestions que crec idònies per explicar el meu punt de vista sobre aquesta perspectiva. Per començar, tal i com hem dit, una de les diferències d'aquest enfocament és que considera que la persona afectada no és qui té el problema, sinó que la dificultat està en les relacions que es donen en el sistema. Vol dir això que el pacient es deslliga de tota culpa i, inclús, es pot permetre culpar als demés? Clarament no. Sí és veritat que aquest enfocament deslliga de totes les culpes possibles, però no pas per culpabilitzar als demés, ja que això seria anar en contra dels seus propis principis. Aquest és, des del meu punt de vista, una de les millor qualitats: fa desaparèixer tota la culpa. Qui no s'ha ofegat en el sentiment de culpabilitat? Qui no ha culpat als demès i no ha fet res per solucionar el problema perquè "ell no és el culpable"?

Altres qüestions que se m'han plantejat estan relacionades amb la causalitat circular. Per una part hi estic totalment d'acord que no és pot trobar la causa exacta i que, a més a més, aquesta és innecessària per solucionar el problema. Per exemple, posem pel cas que una dona s'enfada amb el seu marit perquè no l'ha ajudat a cuinar. Primer de tot, és aquesta la veritable causa del seu emprenyament? Segurament no, perquè pot ser que l'home no l'ajudi mai o que hagin tingut altres disputes i que aquest fet sigui, simplement, la gota que bassa el got. I que el marit ajudi a la seva dona farà que es reconciliïn? Aquí és on sorgeix un dels meus dubtes en relació a la causalitat circular, ja que pot ser que sí, que es reconciliïn i, per tant, el coneixement de la causa (inclús encara que no fos exacte) sí que ha ajudat. Però queda tota la disputa realment solucionada? A més, el veritable problema no era que entre el marit i la dona no s'havia establert una relació correcta? És per totes aquestes preguntes que crec que és pot concloure (o bé respondre) de la següent manera: Ens agrada saber la causa, encara que sigui per simple morbo. És a dir, el coneixement de la "causa" ens pot ajudar, però només pel fet de satisfer la nostra necessitat de voler donar-li una explicació a tot. A més, també crec important relacionar-ho amb el sentiment de culpabilitat: volem saber en què hem fallat per poder compensar-ho, i encara que el problema no es localitzi pas en qui o en per què, ens reconforta tenir una explicació i, a la vegada, una oportunitat.

Per últim, voldria fer un incís sobre la pràctica realitzada. El que hem fet és, simplificant, cercles viciosos. I és que la vida és així, un cercle viciós que gira i gira, i es fa més gran. Un cercle viciós on els elements a tenir en compte no són només les persones amb les quals interactuem, sinó també els nostres sentiments, desitjos, temors, etc. Ja que aquests tenen un pes molt important en la formació d'una relació constructiva o destructiva. Si el que sentim és gelosia, és possible que es generi un cercle destructiu amb la persona estimada. No vull fer caure en l'error que, com ell és el gelós, la relació ha anat malament per culpa d'això. El problema, en tot cas, estarà sempre localitzat (des de l'enfocament sistèmic) en la relació, en el fet que hi hagut gelós i falta de consideració o altres. No obstant, si ens impulsa un desitg, una motivació, la cosa també canvia. Un altre aspecte que considero important resideix en el següent dit: "tropezamos siempre con la misma piedra". Em refereixo a que fins que no podem trencar aquella relació o seqüència que regeixen un cercle viciós destructiu no fem res més que caure una vegada i un altre en els mateixos erros, ja que és el que té el cercle, que es repeteix una vegada i una altre.

En definitiva, aquest enfocament m'ha fet reflexionar molt sobre els errors que cometem a diari amb nosaltres mateixos i amb els que ens envolten. Per això mateix vull emfatitzar que m'agrada molt aquesta perspectiva i que la trobo molt útil i lògica.


.

ACTITUDS ROGERIANES

INTRODUCCIÓ:

  

Continuant amb la Psicologia Humanista en aquesta pràctica ens centrarem en un altre dels grans autors d'aquesta docència, Carl Rogers. Algunes de les seves obres més destacades són: "El camino del ser", "El proceso de convertirse en persona" i "Libertad y creatividad en la educación". Va revolucionar la psicoteràpia i fou el primer en plantejar-se fer entrar una càmera a l'estudi, és a dir, va introduir un estudi científic en el procés de la psicoteràpia. 

Una de les aportacions més importants en l'estudi de les persones fou el seu mètode de teràpia centrada en el client que avarca totes les interaccions del client, tant amb el terapeuta com amb tots els demés. Amb això fa un gir en la teràpia, d'on molts autors l'han criticat, ja que qüestiona la figura de l'expert defensant que el qui sap més d'un mateix és cadascú, i no l'especialista. En aquest tipus de teràpia predomina sobretot la no directivitat ja que no s'han de donar consells, sinó facilitar les condicions òptimes i la comunicació.

La seva teoria contrasta amb les freudirianes i les socials ja que ell fa servir la empatia per tal de comunicar-se amb el client.  Però, per què ho fa així? La resposta la trobem en la seva teoria més destacada que defineix les tres actituds bàsiques i suficients per a un bon desenvolupament. Abans de nombrar-les cal dir que Rogers també creia en una tendència al creixement positiu però que, a diferència de Maslow, ho denominava com a una tendència a l'autoactualització. Rogers defensava que cada persona posseeix en el seu interior la saviesa per saber com créixer i només havia de disposar d'unes condicions òptimes perquè això pugés esdevenir-se. Per això parla també de condicions favorables o desfavorables, relacions saludables o insalubles, contextos a favor del desenvolupament o en contra, etc, i es centra en ells. 

Aquest vídeo eplica una mica millor la teràpia que feia servir C.Rogers:

terapeuta centrado en el cliente 

Cal dir que aquestes actituds les ha d'experimentar l'individu, és a dir, ha de sentir -les i viure-les, no només "saber-les fer". Així doncs, les actituds que una persona ha de presentar per tal de poder viure i experimentar de manera saludable i, per tant, poder desenvolupar-se cap a un creixement positiu, són: 

1. Acceptació incondicional: no tenir prejudicis. Acceptar les persones pel que són, sense distincions d'ètnia, estudis, condicions... S'ha de saber distingir que és el que una persona és i el que fa ja que podem acceptar a algú però no estar d'acord amb les seves opinions. 
2. Comprensió empàtica: Apreci positiu. Capaciat de posar-se en la pell de l'altre i viure i sentir el que ell sent, és a dir, veure el món des de el seu punt de vista. Rogers diu que amb un sol minut a l'any que ens sentíssim totalment entesos ja hi havia prou. 
3. Autenticitat, congruència i coherència: Sentir, pensar i actuar de manera coherent, sense contradiccions.

PRÀCTICA 7:

 

La pràctica realitzada consisteix en fer un comentari o reflexió al voltant del següent reportatge (el link dóna a una pàgina on hi ha un breu resum i a l'altre link per tal de veure el vídeo).

http://www.taringa.net/posts/ciencia-educacion/7819548/Pensant-en-els-altres--Toshiro-Kanamori-_Catal_-_megavideo.html

Aquest, s'anomena "Pensant en els altres" i es va emetre a TV3 al programa 60 minuts. Tracta del seguiment, durant tot un any, del progrés d'una classe de quart A del Japó. Aquest reportatge mostra la tendresa a l'hora d'explicar l'educació i el professor Toshiro Kanamori és capaç d'ensenyar als seus alumnes a trobar un sentit a la vida i saber-la viure. Per fer-ho la seva manera d'educar té en compte els sentiments dels altres, de cada un dels seus alumnes, i fa que s'expressin entre ells per poder comprendre's mútuament i establir llaços afectius entre ells. Cada dia tres nens llegeixen cartes als seus companys on parlen dels seus sentiments honestament. A la classe, a part del programa lectiu, s'ensenya què és la felicitat, com compartir el dol, com solucionar problemes, com ajudar, etc.

En aquest vídeo es veu clarament les actituds rogerianes. Per començar podem veure l'acceptació incondicional, ja que tots es duen bé, amb més o menys afectivitat entre ells, però ningú és rebutjat. Excepte un cop, on es veu que s'han rigut d'algú a qui li costa més estudiar i treu males notes. No obstant, gràcies a la intervenció del mestre, els nens se n'adonen del seu error.

Un dels casos és quan una de les nenes explica la mort del seu pare quan ella era petita al sentir com un company seu explica la mort de la seva àvia. En aquest moment la nena es posa a plorar i tothom sent, en part, el dolor de la seva companya. És un clar exemple de comprensió empàtica, encara que no sigui una empatia total, ja que la nena és capaç d'entendre el dol del seu company per la pèrdua de l'àvia i els seus companys també senten dolor per ells. Vull recalcar com és gràcies al context de comprensió i comunicació que hi ha a la classe el que fa que la nena tregui aquesta experiència dolorosa per ella. Aquesta escena és, des del meu punt de vista, una de les més profundes emocionalment.

Un altre exemple és quan un dels companys es comporta malament durant la classe i el professor el castiga sense anar a provar un dels projectes que han realitzat entre tots. Els seus companys surten a al seva defensa, al·legant que, encara que s'ha portat malament, el projecte l'ha realitzat i ha participat correctament i que per això té dret a provar-lo com tots els altres. És, des del meu punt de vista, un clar exemple d'acceptació incondicional ja que els companys, encara que saben que el que ha fet està malament i no hi estàn d'acord, l'accepten i el volen amb ell.

Finalment, dir que tots també mostren una bona coherència (fent referència a la tercera actitud rogeriana), ja que són capaços de comunicar-se correctament i de transmetre els seus sentiments amb autenticitat, sense màscares ni falsetats. 

CONCLUSIÓ:

Personalment he trobat el reportatge no només interessant, sinó molt profund. És increïble com els nens són capaços de transmetre els seus sentiments i com el professor actua de manera estricte i flexible a la vegada. Sobretot, m'ha agradat molt el professor. Vull dir que trobo admirable la manera en que maneja la classe i la seva tendresa en tractar els nens. A més, queda ben clar com els nens se l'estimen molt i com el professor els hi correspon.

Penso que és impossible que es donin les tres actituds que denomina Rogers. Com a molt es poden donar d'una manera espontània i temporal, és a dir, en un moment. Tal i com diu Rogers, un minut de empatia total seria suficient. No obstant, crec que, justament la empatia total, és la més impossible de totes. Primerament, l'acceptació incondicional penso que sí que es pot donar, ja que molta gent t'accepta pel que ets, com el pare, la mare, la parella, etc. Tanmateix, no deixa de ser una cosa molt puntual. Pel que fa l'empatia, en canvi, és més complicada. Penso que sí que s'és capaç de sentir el que l'altre sent però només aproximadament, cosa que ja és suficient per portar a un enteniment mutu. Però continua essent aproximat, ja que no tothom sent les mateixes experiències d'igual manera. A més a més, l'altre no és capaç de saber amb certesa que sents el mateix que ell, així que només s'aferra a la creença que, simplement, l'entens. Per últim, l'autenticitat, la congruència i la coherència. Aquí crec necessari separar el que és autenticitat i el que és la coherència i congruència. Per començar, ser autèntic podria significar ser, simplement, tal i com ets, sense màscares, sense fingir... Això, inevitablemenet, porta a la coherència, ja que si ets autèntic sempre seràs coherent amb tu mateix, faràs el que sents, diràs el que penses, etc. Però, un cop més, ho trobo impossible. Les situacions en que ens trobem diàriament, els contextos, la sociabilitat... tots aquets aspectes ens fan reprimir-nos o actuar de manera diferent. Un exemple molt clar és el com actuem amb un desconegut i com amb un amic. És clar que al desconegut el tractaràs d'una manera molt més formal i a un amic no, ja que hi ha més confiança.

Per aquests motius, encara que el vídeo mosti certa esperança en poder realitzar les actituds descrites mai es podrà arribar al 100%, això seria una utopia. Malgrat tot, no s'ha de despreciar a Carl Rogers. Així com en l'altre pràctica de Maslow vaig mostrar un cert "despreci" sóc molt més seguidora de Carl Rogers ja que penso que la seva teràpia és una de les més correctes que hi ha, sobretot perquè defensa que qui sap d'un mateix és un mateix. Té tota la raó perquè, tal i com he dit amb l'autenticitat, els contextos ens fan canviar per tal d'adaptar-nos i així ningú ens pot arrivar a entendre del tot. A més, trobo que les actituds que descriu, encara que impossibles, no deixen de ser reals, ja que són necessàries per sentir-se a gust amb la vida.

NECESSITATS HUMANES

Introducció:

La Psicologia humanista va sorgir al segele XX entre les dècades dels anys 40 i 50 i és una de les grans forces en la història de la Psicologia, concretament, és considerada la tercera gran força. Aquesta nova escola va sorgir com a interacció del conductisme i el psicoanàlisi que consideraven bases semblants encara que fossin dos teories posades. Aquest dos models excloien un conjunt de comportaments importants i innats, com l'altruisme o la realització personal. La Psicologia humanista preté posar de manifest els seus aspeces existencials, considerant-la com un tot, és a dir, d'una manera global, no com s'havia fet fins ara, que es reduia l'ésser humà ja fos en els seus aspectes negatius (psicoanàlisi) o en aquells que tans sols s'observen (conductisme). Per això mateix la Psicologia Humanista posa en rellevancia tot el que no és verbal, els estats emocionas, estats de conciència , etc. 

Un dels teòrics humanistes més importants d'aquesta escola és Abraham Maslow. Juntament amb Carl Rogers varen defensar un model de persona amb una tendència innata a la realització, al coneixement amb un caire positiu. No obstant, per aquesta pràctica ens centrarem només en A.Maslow.  Abans de tot, algunes de les obres més importants que podriem recalcar són "motivación y personalidad", "El hombre autorealizado" y "La personalidad creadora".

Així doncs Maslow parla de l'autorealització i parla de les necessitats: tot allò que si no és cobreix la persona mor o es posa malalta. També cal destacar el que ell anomena les falses necessitats o pseudonecessitats que són aquelles que no provoquen cap mal físic però que es confonen amb les necessitats bàsiques. Com bé estem veient el model de Maslow es basa en una classificació de les necessitats humanes (d'aquí el títol de la pràctica). Per això mateix trobem la famosa piràmide de Maslow: 

Aquesta piràmide sol constar dels 5 ítems que es poden observar però també se'n poden trobar de més complexes i amb diferent orde.  Així doncs, al primer pis trobem les necessitats necessàries per viure, entre el segon, el tercer i el quart, aproximadament, hi ha les necessitats psicològiques que consten del sentiment de sentir-se segur, sentir-se estimat i acceptat per els demés i sentir-se bé amb un mateix. I per últim trobem la necessitat més espiritual, l'autorealització, al qual molt poca gent hi arriba. A cada un d'aquets nivells se l'hi podria associar alguna patologia, però d'una manera ambigua. Per exemple, per la seguretat podriem trobar un trastorn d'ansietat o obsessió en el bloc 3, d'amor i pertinença. Pel que fa a l'últim pis també cal dir el que Maslow anomena com a experiències cimeres, que són aquells moments puntuals d'extrema felicitat on tot sembla que estigui bé i que tingui sentit. És clar que tothom té, de tant en tant, aquestes experiències i el fet de trobar un sentit a la vida i de maximitzar el nostre potencial, és a dir, de realitzar-se a un mateix, fa que s'arribi al pic màxim d'aquestes experiències.

A partir d'aquesta piràmide es va desenvolupar la teoria de la motivació. Per tal d'introduir-nos en aquesta teoria deixo citada la següent frase de Maslow: "Es cierto que el hombre vive solamente para el pan, cuando no hay pan. Pero ¿qué ocurre con los deseos del hombre cuando hay un montón de pan y cuando tiene la tripa llena crónicamente"

 

¿Què vol dir amb això? Va ser el psicòleg Herzberg qui, sobretot, va desenvolupar la teoria. Per a ell hi ha dos factors que expliquen la motivació:
- Factors motivadors: els que determinen la satisfacció d'un mateix al realitzar alguna cosa.
- Factors higiènics: aquells que estàn relacionats amb el contexte en el qual es troba i el tracte que rep dins d'aquest contexte.
Així doncs la piràmide de Maslow queda de la següent manera:

Molts altres autors han desenvolupat les seves teories a partir de la piràmide de Maslow, Gregor, Taylor, etc.















Pràctica 6:

La pràctica gira al voltant d'aquells comportaments orientats a la satisfacció de les necessitats. Podem distingir, doncs, entre:

• Comportaments constructius:  són aquelles on s'assoleix un objectiu i en surt beneficiat aquell qui l'ha assolit i els demés.
• Comportaments destructius: són unidireccionals, és a dir, es pot assolir l'objectiu però algú en surt perjudicat. 
• Comportaments fallits: no s'assoleix l'objectiu. 

D'aquí que la teràpia humanista es centri en analitzar els comportaments o símptomes d'un trastorn per tal de donar eines constructives per tal de realitzar els seus objectius d'una manera favorable. 

La pràctica consisteix en, de cada un dels 5 nivells de la piràmide de Maslow, buscar un exemple dels comportaments citats anteriorment. Aquest treball ha sigut realizat per la Paula Llorens, la Lourdes Manresa i la Vicky Guarinos. 

 

1.Necessitats fisiològiques: 

• Comportament constructiu: Preparar un àpat per a tothom de la familia.     
• Comportament destructiu: Una mare que només es prepara el seu menjar i per als seus fills no. 
• Comportament fallit: Té gana però per no engreixar-se busca altres alternatives que no la nudreixen, com ara bé veure molta aigua o mastegar xiclet.   

2.Necessitats de seguretat: 

• Comportament constructiu: Viure en un barri conflictiu i instal·lar una alarma de seguretat per tal de protegir tota la familia. 
• Comportament destructiu: Un dels membres de la familia, per exempl el pare o la mare, marxa de casa i això perjudica psiíquicament i econòmicament als fills.  
• Comportament fallit: Presentar una actitud agressiva i violenta a tots aquelles que et fan por o et donen inseguretat, com ara bé apallisar a algú. 

3.Necessitats d'amor i pertinença: 

• Comportament constructiu: Arribar a un lloc on ets nou (com ara bé , a la universitat el primer any) i ser sociable, intentar fer amics, ser generós, interessar.-se pels demés...  
• Comportament destructiu: Fingir ser qui no ets per tal de caure bé als demés i donar més bona imatge. 
• Comportament fallit: Fingir ser qui no ets i que la teva imatge no sigui benvinguda o acceptada i, per tant, no fas amics.

4.Necessitats d'autoesima: 

• Comportament constructiu: Una familia amb problemes que no present prou atenció al seu fill on el fill intenta ajudar per resoldre els problemes i  es sent competent ja que més o menys surt bé i li presten més atenció.  
• Comportament destructiu:  El fill d'aquesta familia s'escapa de casa per cridar l'atenció i fer veure que es sent malament perquè no el fan cas.  
• Comportament fallit: No s'afronten els problemes i el fill arriba a l'extrem de suicidar-se. 

5.Autorealització: 

• Comportament constructiu: En la feina s'ha de fer un projecte nou i l'has realitzat molt bé amb la qual cosa t'ascendeixen.  
• Comportament destructiu: La idea del teu projecte ha sigut d'un altre company i no comparteixes els mèrits, essent tu l'únic beneficiat. 
• Comportament fallit: El cap fa rectificacions al teu projecte i et diu que no és prou bo i que t'ha sequivocat, sents com no has assolit l'objectiu de fer bé el projecte. 

Conclusions:

Després d'aquesta pràctica m'he adonat que, si el punt culminant de la nostra existència és arribar a l'autorealizació, és molt difícil i, des del meu punt de vista, impossible. Penso que tothom, o gairebé tothom, en algunt moment de la seva vida s'ha sentit autorealizat, i no parlo només d'alguna experiència cimera, sinó una experiència més duradera: un dia, una setmana, un mes, potser anys i tot. No obstant, trobo que és impossible mantenir el nivell de l'autorealizació per a tota la vida ja que la vida dóna masses voltes, tot canvia inevitablement i el nostre punt de vista també canvia. Potser m'equivoco i sí que hi ha gent que ha conseguit mantenir-se sempre autorealitzat o, si més no, encara que en algún moment hagi caigut ha pugut tornar a aixecar-se i seguir en la mateixa línea d'abans. Si és així, m'agradaria conèixer algú així, perquè, per dir-ho d'alguna manera, si no ho veig no m'ho crec.

He trobat sobretot molt interessant la pràctica entorn dels comporaments orientats a satisfer les necessitats. Ja havia conegut abans la piràmide de Maslow, com molts altres, i he trobat molt més coherent els comportaments que es donen que no pas la piràmide en sí. Com es pot entreveure, personalment no sóc gaire seguidora d'en Maslow o, més ben dit, de la psicologia humanista en sí. No obstant m'agraden molltes de les qüestions que hi giren entorn, com ara bé la teoria de la motivació, que trobo també més coherent que la piràmide en sí. Quan parlo de si trobo més coherent o no, ho dic en el sentit que trobo injustificat la manera en que Maslow jerarquitza les necessitats, és a dir, per exemple, no trobo necessari sentir-se segur abans d'estimar algú, bé es pot donar que quan comença a estimar algú és quan es troba protegit.

Bàsicament no sóc gaire seguidora de la psicologia humanista perquè molt poques vegades he vist a algú que vagi cap al camí de l'autorealització i del coneixement i que tingui uns comporament innats que són "bons". Si més penso que gairebé tothom va pel seu propi camí sense preocupar-se dels demés, i molt menys si aquests "demés" no són pròxims. Però bé, hi ha molts punts de vista diferents i aquest és, sens dubte, un dels més optimistes i atractius que hi ha.

FREUD: "LA PASIÓN SECRETA" i la sexualitat

Títol: "Freud, la pasión secreta".

Direcció: John Huston.

Guió: Charles Kaufmann, Wolfgang Reinhardt y John Huston.
Intérpretes: Montgomery Clift, Susannah York, Larry Parks, Susan Kohner, Eileen Herlie, Fernand Ledoux, Eric Portman y David McCallum.
Any: 1962.
Duració: 139 minuts.

Sinopsis: Es tracta d'una pel·lícula biogràfica que narra la vida científica de S. Freud (1856-1939) a partir de l'any 1885. Primerament podem observar el rebuig dels seus companys per la posició de Meynert, que diu que només és malaltia allò que orgànicament es pot demostrar, no com les histèries. Però Freud no es dóna per vençut i se'n va amb Charcot, on observa la hipnosis i comença a desenvolupar la catàrsi juntament amb l'ajuda de Breuer. Una de les pacients que cal destacar es Cecily, qui sembla enamorar-se de Breuer i qui ens mostra un clar exemple i motivació per a Freud per desenvolupar la seva teràpia. Així doncs, un cop que sembla que Cecily és curada Freud torna a Viena a expossar els seus avanços. No obstant, continua sent criticat i Breuer renega de les idees Freudianes. Finalment podem veure com Freud pateix una crisi, sobretot quan va al cementiri on el seu pare està enterrat. És aleshores quan es comença a donar conta de la dimensió del psiquisme, al adonar-se'n que el que la ment "diu" i el que és la realitat són diferents. La pel·lícula, finalment, acaba d'una manera extranya ja que, encara que socialment fracasa el protagonista, Freud, troba el seu propi triomf. 

INTRODUCCIÓ: 

Després de veure la pel·lícula citada, el professor Ernets Luz ens ha demanat que escollíssim un tema que ens hagués cridat l'atenció i el desenvolupéssim. Per tal de fer això he girat entorn un personatge que m'ha cridat molt l'atenció, en Meynert. Meyenert, gran defensor del positivisme de Van Helmozt, es nega a reconèixer la histèria com a malaltia ja que no es pot trobar cap indici orgànic de les paràlisis que les pacients patien. Encara i així ell mateix és víctima d'aquesta malaltia i es veu patint nombrosos símptomes característics de la histèria. No és fins ben tard que reconeix al mismísim Freud el que durant tants anys ell mateix ha negat.  

I jo em pregunto: per què? ¿Com pot ser que negui la malaltia quan ell mateix la pateix? Al principi volia fer la pràctica entorn els dos mecanismes de defensa que semblen explicar aquesta situació: la negació i la repressió. Però la pregunta continuava sense respondre'm. Sí, sembla bastant clar que Meynert es reprimeix i es nega a sí mateix  però, per què ho fa? Com respondria Freud a aquesta pregunta? Tenint en compte el que s'observa a la pel·lícula i les teories que es desenvolupen m'atreveixo a dir que Freud respondria amb la teoria psicosexual ja que, pel que observa, sembla ser que totes les histèries estan provocades per una repressió de caire sexual. Per aquesta raó la pràctica següent farà un breu repàs a la sexualitat, què és i què ha sigut; al líbido, a la teoria psicosexual de Freud i, finalment, tot el que ha representat. 

PRÀCTICA 5:

La sexualitat: Per començar farem un breu resum sobre què és la sexualitat i quins punts de vista se n'ha tingut d'ella al llarg de la història. La sexualitat es pot definir com a un conjunt de condicions anatòmiques, fisiològiques i psíquiques que caracteritzen cada sexe (home o dona) i ha evolucionat conjuntament amb la mentalitat de l'ésser humà. Adjunto el link d'on he extret gaire bé tota la informació:
http://www.sexologia.com/index.asp?pagina=http://www.sexologia.com/articulos/culturas/lasexualidadenlahistoria.htm
El primer punt de vista sobre el sexe que va perdurar durant segles i es podria dir que va començar a l'edat prehistòrica fou el pensar que la sexualitat només era de caràcter instintiu per a la procreació i, per tant, qualsevol forma de sexe (com ara bé la homosexualitat) que no comportés un fi reproductor no era ben considerada. També va ser un tema molt controlat per la religió. Primerament, en les cultures heléniques i llatines el acte sexual era considerat una manifestació i es feien nombroses orgies dedicades a Déus, com a Dionisio (divinitat masculina). En aquests rituals s'oferia un regal als Déus per tal que ells els hi fessin algun favor. Algunes de les costums més impressionants d'aquesta època són: la prostitució sagrada, originari a Àsia, i que la dona verge havia d'oferir la seva virginitat a la Deessa Venus a través de la unió amb algun sacerdot. Amb el temps aquesta creença va esfumar-se i la religió va prendre un altre caire, molt més controlador i manipulador, amb la sexualitat.

La religió jueva va ser una de les primeres en reprimir la sexualitat, particularment a les dones que eren considerades simples objectes sexuals. El cristianisme també va canviar la seva visió sota les seves predicacions d'amor als semblants, però al final es va convertir en una força repressiva i va difondre la creença que el sexe és quelcom impur i despreciable durant molts anys. El islamisme és una de les religions que reprimeixen la sexualitat amb més força i desconsideració contra les dones. No obstant,en Orient no succeïa el mateix. La societat va buscar el desenvolupament sobre el sexe, per això podem trobar els famosos llibres eròtics hindús, com el Kama Sutra. La seva sexualitat, però, no va triomfar ja que es tenia, i es continua tenint, una dura repressió contra la dona.

L'inici del segle XX va comportar un important moviment feminista que va sentar les bases per a la igualtat entre sexes amb la qual cosa la seva sexualitat va començar a donar-se a conèixer. Així, a poc a poc, els tabús imposats van començar a desaparèixer. En aquest mateix segle, el psicòleg Sigmund Freud va desenvolupar les seves teories sobre la sexualitat humana. Aquestes van causar un gran escàndol, sobretot per la errònia interpretació de la seva manera d'explicar-ho. Encara que en un principi les seves teories es van considerar obscenes va ser gràcies a elles que es va donar una veritable revolució sexual on, tant homes com dones, començaren e entendre la seva sexualitat.

Després d'això va néixer la sexologia a mans dels doctors W.H Masters, V.Jonson, Alfred Kinsey, etc. Els seus estudis apareixen entre la dècada dels 30 i dels 80. En la dècada dels 60 moviments juvenils van portar la sexualitat a considerar-se com una qualitat única dels humans, encara que avui en dia hi ha estudis que demostren que els animals presenten també una sexualitat que no és només de caire instintiu. Va ser durant aquesta època que es va introduir l'educació sexual a les escoles d'occident. Avui dia, la sexualitat és cada vegada més plena i necessària.

Sigmund Freud:  En el camp de la sexualitat destaca per ser un dels primers que li atorga importància com a determinant de les conductes humanes. Per a ell, les relacions sexuals són naturals i la seva repressió és el que provoca trastorns en la personalitat. Això ho explica amb el seu model de la ment (no entrarem en detalls de si és el primer o el segon model) on la ment té energia que circula constantment i si aquesta queda bloquejada s'hi esdevé un trastorn. Per això mateix el que més l'interessava era el desig sexual que formava l'energia. És per aquesta raó que va descriure el libido, que es refereix a l'energia vital, a una espècie de fluid que sorgeix de les zones erògenes, i que es canalitza d'una manera o altre. Per tant, libido es troba estretament determinat per les pulsions, que són aquelles "conductes" que guien el comportament i desig sexual cap a un fi. Hem de diferenciar entre dos pulsions complementaries entre elles:
- Pulsions d'Eros o d'amor: són aquelles de caire instintiu, relacionades amb la supervivència i reproducció.









- Pulsions de Thanatos o de mort: relacionades amb l'agressivitat o bé la desaparició de la tensió provocades pel desig i la necessitat.


 També es parla de que la sexualitat no és única i exclusiva dels adults, sinó que s'identifiquen formes de plaer des de la infantesa ja que segons Freud tenim una atracció innata cap al plaer que proporciona la satisfacció de les nostres necessitats.





Les pulsions infantils: Fases del desenvolupament psicosexual     "Al principio de placer le sobreviene el principio de realidad". (Sigmund Freud)

• Fase oral (2 anys de vida): el nen descobreix el món a través de la boca i sent plaer. El JO que comença a construir-se gràcies al libido comprèn molt vagament la existència del món exterior. 
• Fase sàdica anal (2-3 anys): el nen es fa conscient d'aquesta part del seu cos i comença a controlar els esfínters. Segons la educació els hi dona un valor més positiu o negatiu. S'observa que el JO està constituit i que existeix un món exterior que provoca plaer o desplaer.
• Fase fàlica (3-6 anys): es descobreixen els genitals i la diferència entre sexes. És en aquesta fase on s'hi esdevé el famós complexe d'Edip o d'Electra.
• Fase de latència (6-7 anys): les qüestions sobre sexe adopten un caire negatiu i vergonyós ja que se n'adona que no són de bona educació. La sublimació, que és la modificació o canalització  del desig original per un altre és el fi més important d'aquesta fase.  
• Fase genital: Satisfacció plena sense trabes. A la pubertat reapareix el interès per al sexualitat i aquesta s'orienta. Es busca un nou objecte sexual o parella afectiva i està relacionat amb la fase fàlica. 

CONCLUSIÓ:


Abans de tot, vull dir que quan vaig començar a buscar informació sobre la història de la sexualitat no em pensava que Freud hi aparegués, almenys no amb gaire rellevància. No obstant, m'he trobat que  totes les pàgines hi feien referència i li donaven importància, cosa que m'ha cridat l'atenció ja que em pensava que Freud era conegut sobretot per la psicoanàlisi, però que respecte a la sexualitat només havia sigut criticat o malinterpretat i que per això no apareixeria amb tanta força en aquest tema.


Referent al personatge de la pel·lícula que em va cridar l'atenció, Meynert, per tal d'explicar la seva histèria només podem arribar a la conclusió que deu haver patit repressió sexual, que s'ha quedat estancat (fixació) en alguna fase psicosexual o bé que ha experimentat algun fet traumàtic, encara que són tot especulacions. Pel que fa a la seva conducta, com ja s'ha dit a la introducció, és clar que fa servir mecanismes de defensa, sobretot el de la negació, per tal de continuar fidel als seus ideals. Crec que aquest fet contribueix també a que es manifesti la histèria ja que no deixa de ser una repressió.

Trobo que la sexualitat és un tema que, encara que avui dia es digui que està molt menys reprimida, continua essent injusta, sobretot pel que fa a les influències que rebem dels tòpics entre la sexualitat d'homes i dones que ja ens fan actuar de manera diferent o bé reprimir-nos. He trobat sobretot interessant el fet que la religió, abans de fer de la sexualitat una arma de manipulació (almenys des del meu punt de vista), fes de l'acte sexual un acte de regal pels Déus, ja que aquest punt de vista dóna al sexe un caire diví que crec que val molt la pena. L'únic punt dèbil que té és que es fes amb la intenció de rebre un favor a canvi i es tregués importància al fet que el sexe és un acte normal, que vist des d'aquesta perspectiva no deixa de ser una qualitat més proporcionada pels Déus.


Finalment, dir que m'ha agradat fer aquesta pràctica d'aquesta manera tan lliure ja que m'he pogut centrar en allò que m'interessa i realitzar-la al meu gust. 

MECANISMES DE DEFENSA

INTRODUCCIÓ

A finals del segle XIX surgeix la psicoanàlisi a mans de S. Freud. Aquest es va interessar en la seva època per trastorns de difícil explicació amb termes bilògics: les histèries. En aquella època predominava la ciència positivista i, per tant, una malaltia que no es pugués explicar amb termes biològics es considerava una farsa. Encara i així, Freud, un gran neuròleg, va desafiar aquesta visió i se'n va anar a estudiar amb Charcot. Charcot realitzava estudis hipnòtics amb els seus pacients i observava com els processos histèrics en estat hipnòtic desaparexien, no obstant, en estat normal de vigília tornaven a manifestar-se.

Aquesta corrent de la psicologia no es considera una corrent científica ja que no es pot demostrar, ni falsar, de cap de les maneres perquè es basa en representacions mentals, en l'estudi del interior de la ment. Per tant, és una teoria psicològica que, encara que no científica, és de gran interés i ha donat lloc a altres i diverses escoles psicològiques i, que ha més, resulta bastant eficaç per a la teràpia. Cal dir, doncs, que la seva teràpia es basa en el significat de la paraula i l'associació de paraules (parla lliure), en la hipnosis (no tant eficaç i reconeguda) i en la interpretació dels somnis (ja que en el somni s'aconsegueix entrar en un estat "hipnòtic").

Així va ser com Freud es va donar conta de la importància dels estats de consciència i va definir a la persona com a una entitat de dues parts:

Conscient   /   Preconscient   /   Inconscient

      (1)                             (2)                         (3)

                                                                   (1) Una part molt petita. 

                                                                   (2) Petita part on l'inconscient aflora

.                                                                  (3) La part més gran de la nostra entitat que compren els desitjos, traumes, experiències, impulsos...

Partint d'aquesta base va formar la teoria de la personalitat de la següent manera:  Es defineix el comportament humà com la dinàmica entre aquests. Aquesta teoria és explicada a través de la metàfora de l'iceberg, tal i com es mostra a la imatge, on l'inconscient, encara que no veu, forma la part més gran.

ID <---> EGO <---> SUPEREGO          

(1)                    (2)                         (3)

                                                                   (1) Innata. Es regeix pel principi de plaer: buscar el plaer i rebutjar el malestar (fins als 2 anys de vida)

                                                                   (2)Adquirida (a partir dels 2 anys): es construeix per la interacció entre el medi. Opera amb el principi de la realitat: té en compte les limitacions, dinàmica entre el que vull i el que puc.

.                                                                  (3) Adquirida (a partir dels 3 anys). Element social que té en compte els altres: genera sentiments, remordiments... "la veu de la consciència".

Un cop arribats a aquest punt definirem el que Freud denominava com a líbido, que és un concepte que parla d'una energia vital, on bona part de la qual és de caire sexual. Molta gent va menysprear aquest concepte ja que Freud denominava als nens com si fossin uns pervertits i uns perversos egoístes. No obstant, cal dir que l'època en que Freud es trobava afligia una dura repressió contra la sexualitat amb la qual cosa ell va observar com molts dels trastorns que tractava s'originaven per culpa de la repressió sexual. Per això mateix el següent esquema mostra la teoria del desenvolupament psicosexual de Freud, on s'expliquen les etapes que es segueixen fins arribar a la fase adulta i realitzada de la sexualitat d'una persona: 

• Oral (2 anys de vida): a través de la boca s'experimenta el plaer (alimentació, curiositat de ficar-se les coses a la boca, succionar... )
• Anal (dels 2 als 3 anys de vida): s'adquireix el control dels esfínters. Es fa conscient d'aquesta part del cos.
• Fàlica (3-6 anys de vida): es descobreixen els genitas (plaer a la zona genital). S'hi pot esdevenir el complexe d' Edip o d'Electra. Aprén la diferenciació dels sexes.
• Latència (6- 12 anys): s'arriba  a les portes de la sexualitat fisiològica, se n'adona de les qüestions sobre el sexe.
• Genital: satisfacció plena sense trabes. 

Així doncs, una fixació  en algunes de les fases esmentades pot provocar problemes conductuals o inclús trastorns. Per exemple, es diu que fumar és una fixació de la fase oral.

Arribem així als mecanismes de defensa. Hi ha "coses" a l'inconscient que si afloressin al conscient esdevindrien traumàtiques i, per tant, els mecanismes de defensa són dispositius interns que forma l'EGO per tal de mantenir l'estabilitat psíquica. La pràctica girarà entorn els mecansimes de defensa descrits per la filla de Freud, Anna Freud, que classifica els mecanismes de defensa en els següents:

1. Repressió:manté els impulsos inacceptables fora de l'ID, els manté ocults.
2. Negació:  
   negar esdeveniments i creure's-ho.
3. Projecció: Veure fora de nosaltres el que hi ha en nosaltre, atribuir als altres desitjos o impulsos inacceptables. 
4. Racionalització: trobar explicacions racionals de coses que succeeixen. 
5. Intel·lectualització: intent d'analitzar racionalment per explicar sucessos que no es volen acceptar, es generen actituds crítiques, fredes i distants per tal de prendre distància amb el sucés inacceptable. 
6. Formació reactiva: fer el contrari que el primer impuls et vol fer fer.
7. Regressió: tenir un comportament que correspondría a una etapa anterior del desenvolupament psicosexual.
8. Desplaçament: canalitzar l'impuls en una altre direcció, es canvia l'objectiu real del impuls.
9. Sublimació: canalització constructiva (o destructiva) d'un impuls perillós. Es transforma el impuls en una conducta acceptable socialment. 

El següent vídeo explica els mecanismes esmentats: 

 O també podeu veure: http://www.youtube.com/watch?v=TTrSmCKfIrM

PRÀCTICA QUATRE

Aquesta pràctica consisteix en "SUBLIMAR ELS PECATS CAPITALS". És a dir, de tot els mecanismes de defensa que hem esmentat anteriorment ens centrarem només en la sublimació. Així doncs, per a cada un dels pecats capitals establers segons la església catòlica buscarem formes o exemples de sublimació constructiva i  de sublimació destructiva. En altes paraules, una canalització de l'impuls de manera beneficiosa per un mateix i/o pels demés i una canalització de l'estímul perjudicial per a ell mateix i/o els demés.

Aquesta pràctica l'he realitzada amb l'Angie Gañán i la Ivet Martí.

Sublimant els pecats:

Ira: Constructiva: anar al gimnàs, endreçar la casa, fer yoga.

        Destructiva:trencar coses, pagar les culpes amb algú altre, maltractar. 

Luxúria: Constructiva:masturbar-se, trucar a la teva parella, anar amb prositutes (només en cas de no tenir parella).

               Destructiva: violació, pederastia, ser nimfomana, anar amb prostitutes (en cas de tenir parella -ser infidel-). 

Gula: Constructiva:menjar sa, no picar entre hores, organitzar bé els àpats, respectar els cins àpats, anar a fer un passeig, posar-te a cuinar.

          Destructiva: menjar massa i amb ansietat, que pot provocar obessitat o bulímia, Embutir-se sense sentit, evitar de menjar, robar menjar. 

Peresa: Constructiva:tenir un horari regularper dormir, fer migdiades sense excedir-se (d'uns trenta minuts o una hora). Fer alguna activitat activa, com passegar, escoltar música, ballar...

             Destructiva: dormir a totes hores, estar apalancat al sofà, ser un "ni-ni" (ni estudia ni treballa). 

Supèrbia: Constructiva: practicar i sentir que ho fas bé, sentir-se orgullós d'un mateix, voler aprendre coses noves, voler anar més enllà d'alguna cosa (autosuperar-se) ajudar als altres, presentar-se a un concurs.

                 Destructiva: ser egoísta, trepitjar als demès, sentir-se superior, no voler ajudar als altres, viure per treballar per aconseguir un ascens.

Enveja: Constructiva: la enveja sana: " a mi també m'agradaria però m'alegro per tu". Voler ser més competent.

             Destructiva: ignorar-la, voler ser qui no ets, matar a qui et fa enveja per guanyar la seva posició o cosa que té que tu vols. 

Avarícia: Constructiva: voler obtenir les teves expectatives com a persona, voler acabar la carrera, esforçar-se per aconseguir el que vols. .

                Destructiva: robar, consumir sense sentit, presentar una patologia obsessiva-compulsiva, presentar el trastorn de Diògenes, no voler compartir, ser egoísta.

CONCLUSIÓ

Per concloure penso que la psicoanàlisi està massa desvalorada pel fet que no sigui científica. No hem d'oblidar que gràcies a Freud i la seva psicoanàlisi es va progressar molt a la seva època, pel que fa el fet de deixar de reprimir exageradament la sexualitat i pel que fa a les dones, ja que gràcies a ell varen començar a "ser més fortes", en el sentit que no se les oprimia tant. A més a més, és ben cert que la seva teràpia ha sigut i continua sent eficaç, potser no plenament, però si és una eina útil que, encara que no hem de considerar com a 100% fiable ens ajuda a entendre molt millor les perones.

Respecte als mecanismes de defensa m'agradaria transmetre la meva impressió que, un cop més, aquests hi són a la vida quotidiana sense que en siguem plenament conscients. Aleshores torna a sorgir la pregunta: quan aquests són prou perjudicials per provocar un trastorn? És, des del meu punt de vista, la pregunta més inquietant que m'apareix al adonarme'n que, dia tras dia, presentem unes actituds que, com bé hem vist, poden desembocar en un trastorn. Cal dir, però, que és clar que hi ha un límit prou lluny, per dir-ho d'alguna manera, que ens separa d'una possible patologia.

Una altre qüestió que m'he plantejat entorn a la pràctica ha sigut, específicament, a l'hora de sublimar la supèrbia i la enveja. En aquestes dues una de les canalitzacions constructives possibles era la de auto superar-se. Primer de tot, aquest ítem ens ha sigut al meu grup una mica difícil ja que, pel que fa l'enveja, algú creia que el voler superar-se a sí mateix no era res més que voler aconseguir el que els demés tenen. Trobo, doncs, que el límit en que aquesta conducta pot ser constructiva o destructiva és molt difús i polèmic. I amb la supèrbia dos quarts del mateix. És per això que cada cop me n'adono més que la psicologia és, en certa manera, molt subjectiva, encara que faci tot lo possible per ser objectiva i científica (cosa que ja m'agrada i hi estic a favor). Amb tot això vull dir, per últim, que per aquesta raó no s'hauria de menysprear escoles psicològiques no científiques com el psicoanàlisi ja que, si més no, tots tenim el mateix objecte d'estudi més complex:  l'èsser humà.

 

DISTORSIONS COGNITIVES

Introducció: Primer de tot hem fet un repàs dels corrents vistos fins ara: 

-W.Wundt amb l'inici de la psicologia al 1879: Estructuralisme, cóm s'estructura la ment? Quins són els seus continguts?

- W.James: Funcionalisme, cóm funciona la ment?

- J.Watson: Conductisme, estudia comportaments observables.

                  - I.Pavlov: condicionament clàssic, E---->R

                  - Skinner: condicionament operant, E---->R ----> C

Així, finalment hem arribat al cognitivisme, amb el qual es realitzarà la pràctica. El cognitivisme surgeix a mà de A.Ellis i A.T.Beck a la dècada dels 50 i 60 i es defineix com una aproximació al entendiment humà o bé com a un procés independent de decodificació dels significats que condueixen a l'adquisició de coneixements a llarg termini i el desenvolupament de estratèges que facilitin la lllibertat del pensament. Té dos components: per una banda és metodològicament científic, amb l'ús d'experiments, mesures, estadístiques... I per l'altre banda la creença que el procés cognitiu està format per representacions o esquemes mentals. 

Així doncs, l'objecte d'estudi de la psicologia és ampliat ja que l'esquema del condicionament és fa més complex, tal i com es mostra en la imatge següent:

Afegint d'aquesta manera els conceptes "pensar" i "sentir". S'explica que, abans de la resposta, hi ha una espècie de filtre: l’organisme. Per tant, el mateix estímul no és sempre processat de la mateixa manera ja que no tots els organismes són iguals. Cal dir, doncs, què és la cognició. Aquest concepte fa referència a la facultat que tenen els ésser humans de processar la informació, per tant, és la mediadora entre els estímuls i les respotes. 


Avui dia aquest és el corrent més predominant per la majoria dels psicòlegs. La seva teràpia es basa en considerar que les persones no sóm simples receptors, sinó que, com veiem en l'esquema, contribuim activament en la nostra pròpia realitat. Le persones, a més, són capaces d'accedir als seus processos cognitius i la modificació dels seus esquemes és també possible. 


Volia adjuntar un vídeo extret de Daylmotion per acabar de completar la informació donada. Tanmateix, un cop pujat vaig veure com el audio no es sentia gens bé i encara que he intentat arreclar-ho no ho he aconseguit. Per això deixo aquí els links: 


http://www.dailymotion.com/video/x8e3ue_psicologia-cognitiva_school (aquest dóna una bona definició de què és el cognitivisme i com s'utilitza avui dia).

http://www.dailymotion.com/video/x8e3r7_esquemas-mentales-psicologia-cognit_school (aquest és el que més recomano ja que dóna exemples simples i entenedors sobre els esquemes mentals. Recomano sobretot els primers exemples, fins al minut 4 aprox).

Pràctica 3: La pràctica gira entorn les distorsions cognitives. Aquestes es defineixen com aquells pensaments que tenen una conseqüència negativa en la conducta de les persones. És a dir, fan servir esquemes equivocats que interpreten els fets de manera perjudicial. Poden provocar: alteracions emocionals, conflictes en les relacions amb als altres (per exemple: el racisme, com un dels exemples que es poden veure en el vídeo), forma de veure la vida (per exemple: ser pesimista). 

Els tipus de distorsions cognitives varen ser classificades per Ellis. Podem trobar-les en el manual de trastorns dels psicòlegs DSM4-R (versió americanca) o el CIE-10 (versió eurpoea). 

En aquesta pràctica, realitzada amb la Roser Pèrez i la Marta Gironeya, varem buscar dos exemples per a cada un dels tipus de distorsions següents:

1- Generalització excessiva: Exageració de cassos aïllats.

     - Suspenc un examen, per tant, els suspendrè tots, no em podrè treure la carrera.

     - La meva amiga arriba tard quan quedem, tothom arriba tard, mai arribarà ningú puntual. 

2- Abstracció selectiva: Enfocar només un aspecte de tot un esdeveniment.

     - Faig una exposició oral i m'entrebanco en una paraula. Em penso, doncs, que ja he fet tota l'exposició malament.

     - Li pregunto una cosa al professor i em contesta malament, és un borde, segur que li caic malament, per tant, no és bona persona. 

3- Polarització o pensament tot o res: Interpretar en termes absoluts, tot és blanc o negre.

     - La meva amiga m'explica una mentida. Tothom és un mentider. 

     - Actualment no tinc parella. Mai tindré parella, sempre estaré sol. 

4- Desqualificació d'allò positiu: Desestimar coses positives.

     - L'examen m'ha anat molt bé però ho atribueixo a que ha sigut sort, encara que he estudiat durant dos setmanes. 

     - Em fan una abraçada, m'agrada però penso que segur que només ho fa perquè vol alguna cosa, em fa la pilota. 

5- Lectura del pensament:  Pressuposar les intencions.

      - Em fa vergonya plorar perquè crec que es pensaran que sóc dèbil.

      - No vaig a sopar amb les amigues perquè segur que no em volen, no els hi caic prou bé. 

6- Endivinar el futur: Profetitzar resultats.

     - Segur que si li demano a ma mare d'anar al centre comercial em dirà que no. 

     - No li demano diners al meu company de classe perquè no tindrà els diners. 

7- Magnificació i minimització: Sobreestimar o subestimar fets. 

      - M'agradaria treballar en una discoteca però no llenço el currículum perquè és un lloc massa guai, massa popular i jo no valc prou. 

     - He conegut un bon noi però no voldrà tornar a quedar amb mi perquè ell és molt culte, té molt bona professió, bon poder adquisitiu i, en canvi, jo soc filla de pagessos i només tinc els estudis bàsics i, a més a més, actualment no tinc feina. 

8- Raonament emocional: Argumentar sense lògica bassant-se en els sentiments. 

     - M'aixeco trista, tot el dia m'anirà malament. 

     - Ahir vaig quedar amb una amiga i li vaig dir que estava malament i li vaig explicar un problema. Avui quan l'he trucat no m'ha agafat el telèfon, segurament perquè estic trista i no vol sentir-me. 

9- Etiquetar erròneament: Assignar adjectius subjectivament, sense fonaments. 

     - Porta roba de marca, Lacoste, Dolce&Gavanna..., segur que té molts diners, és un pijo. 

     - La meva pacient m'ha dit que avui no ha dinat, segur que pateix un trastorn alimetari. 

10- Autoinculpació: Fer-se culpable sense fonaments. 

     - Fem un treball en grup, hem suspés. És culpa meva perquè la meva part no estava bé. 

     - Els meus pares s'han divorciat perquè hem porto malament (sóc un nen petit). 

11- Personalització:Assumir causes sense cap tipus d'objectivitat. 

     - El tren sempre arriba tard, però el dia que jo arribo tard el tren arriba puntual i el perdo. 

     - Tinc un accident de cotxe perquè l'altre va ebri, m'ha atropellat. No obstant, és culpa meva perquè no he mirat abans de passar.

12- Imperatiu categòric: Impossar-se, exigir-se més del compte. 

     - M'haig de treure la carrera amb mínim un nou perquè sinó sóc un fracassat. 

     - No hauria d'haver sortit perquè la nit ha sigut un desastre. 

Conclusió: Finalment, un cop realitzada la pràctica, m'he adonat compta com tothom, en més d'una ocasió, presenta algun tipus de distorsió cognitiva. Personalment, admeteixo presentar conductes i pensaments d'aquest tipus més d'un cop al dia. Per això mateix crec que hem de tenir clar quin és el "límit" (encara que sigui un límit molt indefinit) en que aquestes distorsions causen un veritable problema.  També, per aquest motiu, aquesta és la pràctica que, de moment, m'ha cridat més l'atenció, ja que la vivim dia a dia i m'h fet reflexionar al voltant de la importància que tenen aquests pensaments.

Crec, a més, que aquesta pràctica deixa entreveure com el cognitivisme no és precissament tant "objectiu". Amb això em refereixo a que té en compte un nou element molt subjectiu: l'organisme, els seus pensaments i creences. Trobo molt important aquest canvi de prespectiva en la psicologia, sobretot comparant-la amb el conductisme, que només tenia en compte els comportaments observables, ja que integra tots els elements necessaris per a una bona comprensió de l'objecte d'estudi més complex que hi ha: l'ésser humà.